Diario de John Self

NUBES DE AZÚCAR

2012-03-11T14:24:00.000+01:00

La boca se le llena de una blandura de nube de azúcar.

A las siete suena el despertador. Abren los ojos en aquel dormitorio que les ha visto envejecer. Cruzan alientos como hace más de treinta años. Ella sonríe, él corresponde. Las manos se cogen bajo las sábanas. Un día más de trabajo y familia. De rutina. Deberían decirse que todo está bien pero ya sin amor. Del juramento en Santa María del Mar, no queda nada, más que unas fotos, un banquete y un montón de calendarios. De las sonrisas estáticas, salen sendas burbujas y sus alientos que trepan al techo. Todo queda bañado en azúcar. Con los pies en las zapatillas se desean los buenos días.

Las ocho de la mañana, es su momento. Repasada y maquillada, en su mejor traje sastre, blanco y azul, zapato de tacón y botones dorados. Es la periodista estrella de las mañanas y huele a triunfo. No hay agenda más apretada que la suya, como sus carnes. Aunque agnóstica, su palabra va a misa, aunque atea, no habla, sermonea. Es el momento, al micrófono, corresponde ella con su sonrisa celestial de valla publicitaria. Carta blanca. Que opine, sobre el último rumor acontecido, las declaraciones de alguien relevante. Abre la boca. vocaliza, todos la escuchan, el país entero. Entonces de su boca solo salen nubes de azúcar. Una por cada palabra. De sus labios van brotando, caen suaves a la mesa junto a su café solo intacto. Ella, claro, muere asfixiada, por mucho que la sacudan a la espalda.

Ha dado el sí definitivo. Falta la firma. Un año más de contrato y títulos asegurados. Se da la mano con los directivos, todos en fila, con su traje azul impoluto y su sonrisa bajo una lluvia de flashes. Él, con la cabeza recién rasurada, vestido de sport y calzado blando, muestra su mejor cara de sociólogo avispado. En el momento de valorar la última polémica arbitral, traga y piensa. Su calva es una bombilla de las viejas. Las cejas se desplazan a ambos lados de la frente. Su opinión ya la conocen. Azúcar hinchado asoma tras los dientes. Dulces palabras como una plegaria en un domingo de Ramos. Una última dibuja un NO enorme en el aire de la sala. Su aventura ha acabado. Rompe el contrato, lo desmenuza. El azúcar glaseado se convierte en confeti de las grandes celebraciones.

Iba a despedir. Aquella misma mañana. 45 nuevos parados con sus familias. La situación se le había hecho insostenible, la manga la había estirado hasta romperla. El crédito obtenido no lo podría devolver, por mucho que vendiera, que no vendía. Hundidos por torpes campañas de marketing que no había aportado más que gastos inadmisibles. La bola de nieve se le venia encima, colina abajo y a velocidad creciente. Un café en la cocina y un pensamiento con la tostada que le ofrecía su fiel y muda mujer. Un fuego cruzado entre nóminas, intereses y beneficios malgastados, otro entre niveles de vida y planes nunca aplicados. Luego el arrogante que lo discute todo pero se esconde cuando toca dar la cara. El socio que solo viene a por el sobre y que, cuando hay que culpar, ya sabe a quién darle. Y ese comité de empresa que es como una célula mafiosa. Un mordisco a la tostada, un sorbo de café y 45 que liquidaba. Un pis, una última mirada al espejo y un "y por qué no me despido a mi mismo" en el cerebro. Cuando se lo dice, es azúcar lo que suelta, una lluvia fina le cubre la punta de los zapatos. Un último recuerdo, él, vestido de marinero, el día de su comunión, montado a caballo. Va a encontrarle la mujer de la limpieza, a media mañana. Ensuciándole el váter, muerto y feliz, con las venas abiertas.

3 moments

2012-03-04T12:05:00.002+01:00

3 moments Padre De Família per acabar amb uns quants mites de joventut

O alguna cosa semblant....

Fin de febrero

2012-02-29T21:04:00.000+01:00

Alguien entró y olvidó cerrar la puerta. Del cielo salían nubes de colores y alguna pincelada negra. Provenían de un saxofón herrumbroso que manipulaba un señor negro vestido con un traje raído. Su música trabó las puertas a silencios, a silencios las notas se precipitaron en la tierra, esparcidas como lluvia. Nos sometieron a pequeñas ráfagas, una y otra vez....

Shabazz Palaces - Black Up:

... semillas negras esparcidas, como el odio incoloro que pretende agitar nuestra conciencia. Registrados con dedos inquietos, como revuelven en una cuba de desperdicios, desperdicios que, a día de hoy, ya no son lo que eran. Son más. Bajo nuestras suelas el gueto ha crecido de tamaño, como una mancha de petróleo silvestre. Después de luchar contra el gueto y la discriminación, resulta que nosotros somo los primeros. Pioneros de la diferencia después de todos esas peluquerías que nos peinan el alma por igual. Finalmente hemos hecho de nuestras vidas un gueto inmenso. Que feliz que me siento...

Desgrasando
Un poema de nuestro lírico más querido
GABRIEL FERRATER

El distret

Segur que avui hi havia núvols

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols

Que demà me'n recordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt

Eren les quatre de la tarde, i feia vent.

Mejor callar, Mejor Morderse la Lengua

2012-02-26T09:07:00.000+01:00

"Habría que saber qué se entiende hoy por intelectuales..."
Jose Manuel Blecua (director de la RAE)

"Vivimos en una selva con infinidad de voces, y lo que abunda es el 'microintelectual', persona que escribe artículos o libros y hace lo que puede en favor de tal o cual causa, generalmente poco".
Bernardo Atxaga (escritor)

"Los intelectuales han cometido errores notables. Admiro a Foucault, pero creo que se equivocó al apoyar el retorno de Jomeini a Irán... Sólo me manifesté públicamente contra el bombardeo estadounidense de Camboya y el resultado de aquello fue el cese de los bombardeos y el comienzo del regimen sangriento de Pol Pot"
Cees Nooteboom (escritor)

"Hay algo que diferencia mi situación del que hace muebles y es que como ciudadano siento cierta responsabilidad para hablar de las formas de injusticia que son importantes para mí. No creo que los norteamericanos busquen consejos políticos en los escritores".
Jonathan Franzen (escritor)

"Los intelectuales de hoy son los periodistas que escriben artículos de opinión, participan en tertulias y en debates. Siguen contribuyendo, como siempre, a formar opinión, pero a través de los medios de comunicación, y por lo tanto, subordinados a las exigencias de cada medio".
Victoria Camps (filósofa)

"No es fácil ofrecer una receta, aunque por lo menos debemos ser capaces de reconocer cuáles shan sido las causas que nos han llevado hasta aquí, en especial el triunfo del modelo neoliberal con el consecuente predominio del individualismo a ultranza..."
Jorge Volpi (escritor)

"No hay medio ni reparación mientras la pregunta se formule en forma abstracta, sin tomar en cuenta a la gente y su sufrimiento, no hay salida si no volvemos a colocar la ética en el centro de nuestra búsqueda".
Ariel Dorfman (escritor)

"Muchos han entendido esto (la igualdad de derechos) en el sentido de que cualquier argumento es defensible sin más, por el mero hecho de tener el derecho de expresarla. Y esto, en mi opinión, no es así: todos tenemos el derecho de expresar opiniones y sustentar valores, pero sin argumentarlos cuidadosamente, no todos esos valores son equiparables".
José Manuel Sánchez Ron (historiador de la ciencia)

"La única solución es que la ciencia vuelva a aliarse con las artes y las letras, convirtiendo el conocimiento en un bien público"
Santiago Auserón (músico)

Sin pensamiento crítico
Babelia 25.02.12

Ya-zu-Z

2012-02-23T12:58:00.000+01:00

L'ombra de Franco és allargada. Segueix dominant les nostres alçades com les solitaris toros d'Osborne.

En aquells temps érem un país i no la província d'ara. No parlo d'independència, parlo de Roig i Rodoreda, d'Espriu i Pedrolo. Tàpies, Ponç, Miró. De televisions en blanc i negre. Destino y Por Favor. Del Zeleste, el rock laietà i Edigsa, d'un multifuncional Motllor y un digne Gato Pérez. De pintors i vedettes.

L'ombre de Franco és allargada, encara. No parlo d'independència. Bé, sí.

Pujol i les majories absolutes

L'aritmètica del poder suma 23. I una província, anomenem-la Marca Catalana, com una cantonada. Un quist, que s'ha anat engrossint a còpia de fregar-lo. Parlo d'actitud, de vells vicis adquirits. La cançó de l'epicentre, des de petit que la sento, s'ha gastat de tant fer-la sonar. Ni solc, queda, i l'agulla patina. Les maduixes de Huelva creixen tot l'any. Les del Maresme són de temporada. Per això sempre tenim la sagrada excusa: la de les sagrades factures impagades.

60's 70's. El pare treballava en la indústria tèxtil. Amb la democràcia tot ha volat cap a la Xina, el Marroc i Romania per la llei de la globalització. Dels jerseis, les mitges i les camises n'hem fet totxos i turisme. És el negoci a mitges entre banquers i partits polítics. Mentrestant, han sotmès la societat civil a cop de de favor i de subvenció. Per la llei de qui paga mana, una llarga davallada, de país a la província. Un parell d'estossecs, ens escurem la gola i empassem.

Entre putes i ramonetes, s'han repartit el territori. Sentiment patriòtic per interès propi igual a peix al cove. Travessar l'Ebre i a veure què cau o què donen. De cara a la galeria, la comèdia de Catalunya, en quan giren l'esquena, de l'habitació d'un hotel, en treuen una aliança contra - natura. De barrar-los els pas a la cohabitació. És l'art de la mentida versus el gust per empassar que vam aprendre de petit de les nostres mares. Del qui no arrisca, no pisca al qui plora, no mama. Altament català.

Catalunya 2012. Els nous adeptes continuen amb la mateixa cantarella, més quan més cuixa tinguin a l'abast. Mentrestant, als nostres els passegen emmanillats pel centre, encara que els hagi denunciat un dels seus. Se segueix parlant de l'atac extern. Però ningú no aporta cap solució definitiva. Podria optar-se per una solució irlandesa a base de fam i patates. Però, No. Per les hipoteques, les pensions alimentàries, els cotxes de gamma alta i les escoles de pagament, per les i els amants, els xòfers i escoltes, el menjar tots els dies fora de casa, els estius en vaixell, els hiverns a esquiar, les aventures en creuers, per tot això i més, resulta més senzill tirar de reclamacions històriques. Aclucant els ulls i estossegant, Oi? I qui dia passa, any empeny. Al país, pel tobogan, de país al Camp Nou i més enllà.

Resultat:

Carretero: la gent vol ser espanyola

"Efectivament, els nostres ridículs es deuen en gran part a algun sentiment noble, a virtuts o facultats dutes al seu extrem. El sentiment de dignitat, no modificat pel tracte amb el gran món, es converteix en encarcarament perquè s'exerceix en petiteses, en lloc d'eixamplar-se en un cercle de sentiments elevats. L'exaltació, aquesta virtut de virtuts que engendra santes, que inspira sacrificis amagats i poesies esclatants, esdevé exageració quan topa amb futilitats provincianes. Lluny del centre on brillen els grans esperits, on l'aire va carregat de pensaments, on tot es renova, la instrucció envelleix o el gust es vicia com aigua estancada. Mancades d'exercici, les passions s'encongeixen de tant engrandir minúcies. Aquí rau l'avarícia i les xafarderies de què fa tuf la vida a províncies. Ben aviat, la imitació d'idees estretes i maneres mesquines s'apodera de la persona més distingida".
Honoré de Balzac "Les Il·lusions perdudes" (1843)

Mardi Gras - Gumbo Ya Ya

2012-02-19T09:47:00.002+01:00

Dr. John - Gris-Gris (1968)

De vez en cuando, hay que invocar. Más en los tiempos que corren. Ayer, sábado de carnaval, por llamarlo de alguna manera, era hasta emocionante ver cuánta gente se había disfrazado haciendo de tripas corazón. Creo que hacía años que no veía tanto disfraz suelto por la calle. Hasta el punto que eramos los "civiles", los que andábamos en minoría. Carnaval, una manera vieja como el tiempo de espantar males, de plantar cara a las dificultades e imposiciones de estos tiempos modernos de crisis. Camuflar el alma ante el enemigo de turno, el hombre del frac, el del banco con el impago de la hipoteca. El funcionario de turno subiendo impuestos. Ante tanto desmán, magia negra y diablo....

Aunque grabado en la perfumada Los Angeles de California, en el mismo estudio donde trabajaba Phil Spector, huele a ponzoña de pantano, a New Orleans, a Barrio Francés y a Mardi Gras. Nacido como Mac Rebennack en la New Orleans de sus mayores, se hizo Doctor quizás para desprenderse de los demonios que atenazaban su alma. Con alquimia bruja cruzó sonidos del delta con jazz, y al viejo dixie de los pasacalles lo ensució de psicodelia. A una escucha, queda clara la intención de este "Gris-Gris". Exorcismo. A un vistazo por la Red, las historias y leyendas sobre esta familia de Rebennack se repiten con reincidencia en el voodoo, la magia negra y la charla con muertos. Demasiada carga para un alma sensible de músico. A base de esfuerzo, y puede que con algo de embrujo familiar, el disco vio la luz después de no pocos impedimentos.

Después de un suspiro, azufre. Zombies con mandolinas, tubas y banjos. Muertos viventes soportando en una mano su cabeza degollada hace siglos. Novias muertas el día de su boda aun con el vestido blanco en sus hombros. Y el viejo Mac Rebennack que nos grita que ha cambiado de nombre. "Llamadme Doctor John", insiste en el fatal exorcismo. Desde el primer corte, la iniciática "Gris Gris, Gumbo Ya Ya", el disco resulta un desfile de caderas hinchadas y agotadas por una marcha que se extiende desde el inicio de los tiempos. Para que nadie pierda comba, al final de la cola, el demonio aprieta las tuercas a los participantes. De vez en cuando un latigazo y un gruñido, para que nadie se le ablande.

Pixies - Debaser

2012-02-15T11:32:00.002+01:00

Got me a movie .............. Vaig fer-me amb una pel·li

I want you to know............ Vull que ho sapigueu

slicing up eyeballs............. Tallant globus d'ulls
I want you to know............ Vull que ho sapigueu

Girlie so groovy.............. Noia, ets molt chachi

I want you to know............ Vull que ho sàpigues

Don't know about you............. no sé el que ets

but i am un chien andalusia ....Però jo sóc un gos andalús
i am un chien andalusia....

gos andalús
i am un chien andalusia....

gos andalús
i am un chien andalusia

GOS ANDALÚS!!!

Wanna grow... vull créixer

Up to be... per ser

Be a debaser.... Ser un degradant

Degradant

Nota del traductor:

La paraula "Debaser" no resulta de fàcil traducció. Em quedo amb "Degradador" un cop consultades varies fonts. Pel tipus de missatge i per l'ímpetu de la cançó, no es plantegen dubtes. Degradador o Degradant. Tot i que, després de remenar, trobo alguna mena de segona lectura després d'ensopegar amb aquesta definició

degradador

m.
Dispositiu per a obtenir fotografies de fons degradat.

Amb les referències cinematogràfiques de la cançó, em permeto afegir una mica més de boira al significat surrealista de la lletra.

Apa!
que aprofiti

Ovidi Montllor - Homenatge a Teresa

2012-02-12T16:30:00.000+01:00

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més Bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Els viatges de Gulliver - Jonathan Swift.

2012-02-09T21:31:00.003+01:00

"Gaudia d'una perfecta salut corporal i d'una gran tranquil·litat d'esperit. No havia de suportar la deslleialtat o la inconstància d'un amic, ni tampoc les ofenses de cap enemic declarat o secret. No tenia possibilitats de subornar o adular ningú, no podia fer d'alcavot ni em podia procurar favors de cap gran senyor ni de cap dels seus favorits. No tenia cap necessitat de posar barreres contra l'engany ni l'opressió. Allà no hi havia ni metges que em poguessin destrossar el cos ni advocats que em poguessin dur a la ruïna. Tampoc no hi havia delators que em denunciessin les meves paraules o les meves accions ni que maquinessin acusacions contra mi per treure'n profit monetari".

S'acaba el camí per l'aventurer. Ho fa amb l'ànima desfeta després de quinze anys de viatges. Acaba el lector amb el repàs de les seves peripècies i s'entén tot. Per què van convertir-ho en una rondalla per a nens? Perquè el missatge de Gulliver resulta altament tòxic per a ments benpensants. Per aquest motiu, la seva trama ha estat trinxada i depurada. Separades les seves partes i algunes (la tercera i la quarta) senzillament eliminades.En l'edició de la gironina CCG Edicions, el traductor Francesc Francisco-Busquets avisa al lector neòfit: que no té res d'infantívola la lectura, que es crua, escatològica, irònica, dura. Però, sobre tot, altament pragmàtica amb els temes que emprenyaven Swift al XVIII i que resulten tan actuals com els que ens emprenyen a nosaltres ara (Sense anar gaire lluny, la sentència d'avui mateix contra Garzón ).

Quatre viatges, quatre mons i un joc de mides. Un dia pots ser el nan, l'altre, el gegant, un dia seràs el poderós i al següent esclau. La vida reparteix els papers de l'obra amb l'atzar que la caracteritza. La ficció arronsa o amplifica segons el terreny que es trepitgi. A partir d'aquí, és la curiositat la que guia l'explorador d'un port a un altre, d'un llengua estranya a un pensament pragmàtic, d'una illa voladora a l'acadèmia de savis poca-soltes, d'una terra de cavalls erudits a una altre d'immortals desgraciats. La lliçó sempre és la mateixa, l'horitzó ens els posem nosaltres. Les distancies no importen, com la mida, l'aspecte, la parla o les maneres... tant com aprendre el llenguatge local que et permetrà comunicar-te. Llavors, tant si es viatja cap el sol, com si el duem a l'esquena, el fet més important és tornar a casa amb la bossa plena. D'històries per explicar.

"Allà no hi havia burletes ni censors ni criticaires ni pispes ni assaltadors de camins ni espanyaportes ni advocats ni alcavotes ni bufons ni tafurs ni polítics ni graciosos ni malgeniüts ni conversadors avorrits ni polemistes ni violadors ni assassins ni lladres de camí ral ni virtuosos pedants. No hi havien ni dirigents ni seguidors de cap partit o facció. No hi havia fomentadors de vici a través de la seducció o l'exemple: No hi havia masmorres ni destrals ni forques ni estaques d'assotament ni picotes. No hi havia obrers tramposos ni botiguers estafadors. No hi havia orgull ni vanitat ni afectació... Ni canalles que haguessin sortit del fang gràcies als seus vicis ni nobles que haguessin anat a parar per les seves virtuts. No hi havia senyors ni sapastres ni jutges ni mestres dansaires".

Sam Rivers: 1923 - 2011

2012-02-05T21:39:00.000+01:00

Als 60's, voler ser músic de jazz (o fer-te'n) era una de les sortides plausibles per a la gent de color. Una manera de viure, de pagar factures, lloguers, bolquers, habitacions d'hotel, els capricis d'ella o els seus vicis. Però no era arribar i moldre, que també ho sembla. La competència devia ser duríssima entre ells per una nit mes en aquell o aquell altre escenari. Per quedar-se amb els millors preus. Qui era més comercial i excitava, qui era el més tècnic sense avorrir el personal, qui tenia la sang més calenta i desendreçada sense que això provoqués migranyes, qui era el més dúctil sense ser fastigosament fàcil, qui podia allargar més les notes sense ofegar-se ni engegar-nos a un altre club.

1964: l'any de "A love supreme" de John Coltrane i "Out to Lunch" d'Eric Dolphy. Un moment crucial pel jazz, perquè ambdós discs destaroten els estils del moment. Si el bebop dels cinquanta havia accelerat les pulsacions del swing y del dixieland, si el cool havia amansit la fera per tal de refredar-li l'instint, l'arribada d'aquest dos invents, no deixa una costura sencera. La lluita era al carrer, per la igualtat i per l'orgull pel color. La qüestió es resolia prement una mica més el pedal del gas i provar la resistència de tots aquests blanquets que anaven de moderns

Sam Rivers venia de tocar amb Miles Davis. Havia estat poc temps sota la seva batuta, menys temps que d'altres, i buscava espolsar-se les puces. Dos estils de tocar el tenor marcaven la disjuntiva: la comercial de Sonny Rollins o la salvatge de Coltrane y Dolphy. Va veure clar que per donar-se a conèixer havia d'optar per un estil més dolç, tot i que volgués trencar com era la pulsió i la necessitat de l'artista.

Després de l'excel·lent debut de "Contours", es comença a parlar d'ell en els cercles musicals de Nova York i Los Angeles, principalment. La competència, sempre recelosa per l'assumpte de feina. Rivers actua tal com manipula el tenor, amb suavitat però amb fermesa, no vol passar per tou, així que, de tant en tant, es deixa anar a la manera d'Ornette Coleman, barrejant color i disbauxa mentre corre a apagar focs pel pentagrama, tot traient sons impossibles. El resultat final són sis cançons i un títol: "Fuchsia swing song"

L'acompanyen el seu amic Jaki Byard al piano i els col·laboradors de Miles Davis, Ron Carter i Tony Williams, al baix i la bateria. Una vegada més, com en tots els grans discos de jazz, s'imposa aquesta alternança democràtica, en la que tots els instruments parlen, en la que es juga amb la melodia com a punt de partença, per després repartir-se les cartes.

Una mostra: "Ellipsis"

Gravat al desembre de 1964, a New Jersey, va ser el debut de Sam Rivers en la prestigiosa Blue Note. La porta de l'Olimp dels més grans...

Ara, ja dorm amb tots ells. Davis, Dolphy, Monk, Colatrane.

Libertad - Jonathan Franzen

2012-01-31T22:18:00.004+01:00

"- Todo gira en torno al problema de las libertades personales - explicó Walter -. La gente vino a este país por dinero o por la libertad. Si no tienes dinero, te aferras aún más furiosamente a tus libertades. Aunque fumar te mate, aunque no puedas dar de comer a tus hijos, aunque a tus hijos los mate a tiros un loco con un fusil de asalto. Puedes ser pobre, pero lo único que nadie te puede quitar es la libertad de joderte la vida como te dé la gana. Esa es la conclusión a la que llegó Bill Clinton: que no podemos ganar elecciones actuando contra las libertades personales. Y menos contra las armas, si a eso vamos."

667 páginas que son una profunda incisión en un dedo. Hasta el hueso abriremos, hasta astillarlo. Hurgar en la herida americana, parece que este es el propósito intelectual, ésa es la tarea encomendada, una reflexión, otra más en el caso que nos ocupa. Familias bienestantes, modelo americano de origen escandinavo y judío, luchadores deprimidos, bebedores, infieles, republicanos o demócratas de salón, activistas ecológicos amantes de los pájaros. Amas de casa, fieles mujeres, madres abnegadas en la postal de una casa hecha con sus propias manos. Hijos que son un reflejo de los padres, del mundo que les rodea, como esas torres que se desploman, como el fin de un imperio que se alarga demasiado, como el desafortunado desenlace de una de nuestras series favoritas. Roqueros sin manías, amor con o sin sexo, sexo con o sin amor, ciclos creativos y autodestructivos, traiciones sin remordimientos, auto-lavado de conciencia.
De esta manera los personajes va yesca al sacacorchos de la vida. Hasta descorchar la botella, beber de ella, un largo trago que apague nuestros incendios o los reviva hasta reducirnos a cenizas. El aroma de una guerra injusta es lo huelen de la mañana a la noche, como un cadáver corrupto con el que han aprendido a convivir. Como todos esos cuerpos saltando de las torres, el drama favorito del que no quieren escapar para no perder su porción de depresión homologada.
Y mientras tanto, la libertad, tan real como indigesta.
Después del primer bocado, es imposible dejarlo. Aunque te arda el estómago, es tu veneno.
Y que nadie diga lo contrario.

Video entrevista de El País

Matemática Variable

2012-01-29T21:30:00.002+01:00

775.000 parados en Catalunya, 225.000 familias con todos sus miembros afectados. Spainair: 150 millones de euros inyectados, 4.000 trabajadores más al paro, 22.000 pasajeros en tierra. 420 euros al mes de bono social para el que haya agotado el subsidio. 300.000 anuales para el presidente de la compañía. 350 millones de deuda. Decenas de miles se manifiestan contra los recortes, 150.000 según los organizadores, 20.000 según Guardia Urbana.

Francisco Camps (ex presidente de la Generalitat valenciana) pago a Urdangarín 3.1 millones de euros en concepto de canon para organizar 3 cumbres (borrascosas). El circuito de Valencia le costó a la comunidad 85 millones de euros y se pagaron 17 a Ecclestone para garantizar la continuidad del gran premio de Europa. Finalmente se pagaron 15 millones de euros al arquitecto Santiago Calatrava por un edificio que nunca se construyó. 3 hurras por ellos.

Finalmente el paro afecta al 25.4% de los valencianos.

Que han absuelto al Camps por 5 votos a 4

Iran amenaza a la UE con dejarla sin crudo entre 5 y 15 años. Y los coches oficiales, cómo funcionarán? Contratarán a Mad Max para que les lleve?

Megaupload: sus usuarios pagaban entre 7 y 151 euros para descargar.

Sólo 4 de las 100 empresas más sostenibles están en el estado español.

2.5 kilos de hachís, cuarto kilo de cocaína, uno de marihuana, varias bolsas de éxtasis, 3 detenidos de origen pakistaní.

Nieve a cota 300.

Villarreal - Barcelona, 0 a 0.

Eixample de Barcelona: Muertos, 3 - Presuntos Implicados, 2

Cifras de fin de semana.

PATIO, PIEDRA Y ARENA

2012-01-25T21:35:00.000+01:00

Cielo de calles estrechas.
Palmeras y rectángulos de arena. Batas azules.
Trama amarilla, gris plisado, peto. Zapato bajo.
Espinacas con garbanzos, del cielo por el hueco de la escalera
Crecer y aprender el oficio paterno. Ojo eléctrico.
Código de conducta samurái para ángeles caducos.
Normas y pecados. Domingos, café copa y puro. Siesta.
Triste caricia. Mentira piadosa. Sábados y domingos.
Cielo de adoquines brillantes.
El olor rancio del metro. Cuero, costras y mocos.
Las estatuas se besan y vemos la tele. Lo que echen.
Lomo rebozado y nieve en blanco y negro. Madera y hueso.
Sangre salpicada bajo una luz de potencia baja.
Barre, ratita, barre, la escalera. La entrada de tu casa
La que, por impago, te quitaran luego los bancos.
Jardín y marido con ray-bans y camiseta Imperio.
Ya no está. Voló lejos.
Cielo sin fisuras.
Sin invitación previa entran por el patio de luces.
Vendedores de objetos en desuso. Se saben el truco.
Cenan sin lavarse las manos. Fuman y pasean esperando la llamada.
Tarde o temprano, un aviso. Reclamados con urgencia.
Mientras, se agujerean el alma con la punta de un cigarrillo.
Alma de sacacorchos, franqueza inicial y cálculo frío.
Sana envidia, cuchillo en mano. Odiar por una buena causa.
Mondar huesos hasta dejarlos blancos.
Cielo de espejos impares
Ojos saltones, piel de anfetamina. Nariz judía.
Él sabe en el espejo, cuando se sube el cuello de la chaqueta.
Madre ama de casa, padre borracho, familia de triunfadores.
Besos en las mejillas, brillo en los labios. Aprecio, a tanto el gramo.
La sangre, mejor si es ajena, siempre en vena. Él sabe.
En el privado, claro. Subiendo las escaleras.
Al fondo de todo.

Un professional en un país d'amateurs

2012-01-23T22:05:00.000+01:00

"Fraga és un museu amb dos apartats: el dels errors i el dels horrors. No he entès mai per què es va abraonar contra l'Opus Dei, que era el seu soci al govern des del 1962, i va considerar que podria derrotar-lo amb un assumpte com el de Matesa. Disputar-li el lloc a Carrero Blanco... Un dels seus defectes més acusats: la supèrbia de la seva intel·ligència".

"Quants diners es va gastar en ell la dreta espanyola? Sense excepcions. la de Catalunya, amb Santacreu al capdavant; la basca, amb Olarra; la madrilenya amb els Fierro i Polanco-Santillana, preparant el terreny per al desembarcament del Gran Líder de la Reforma... La creació de El País és impensable sense Fraga; ell en designarà el director, Juan Luís Cebrian".

"Quan li van posar Aznar, ho va intuir i el van enviar a casa, a Galícia, on la gent es tranquil·la i no es creu el que dius sinó el que fas, i va pronunciar aquella frase inoblidable, 'aquí no hay tutelas ni tutías'".

"No és que defensés els torturadors que van destrossar els modestos i gairebé anònims dirigents miners asturians del 62, que ho va fer... Ells diran, amb raó, que complien amb el seu deure d'altíssims funcionaris d'un Estat totalitari. Però i el zel?

"Guardo dos moments estel·lars del personatge. El primer va ser el pregó de Sant Jordi de l'any 1964. La festa del llibre va tenir en el ministre Fraga el portaveu més efusiu i brillant. Barcelona sencera es va inclinar davant aquell talent plurilingüe"

"Els taxidermistes van convertir en estadista qui va ser nomes un animal polític al servei del poder. Vitòria, 5 morts, i uns altres dos a Montejurra. Un professional, això sí, en un país d'amateurs".

Gregorio Morán

"Manuel Fraga, aquest museu"

Sabatines Intempestives

La Vanguardia 21-01-12

El Gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

2012-01-19T22:27:00.001+01:00

Quan llegeixo, combino dues formes, l'apassionadament lectora i la pròpiament professional. Una de freda i una de calenta, llavors. De vegades, travesso la pàgina al galop. De sobte, haig de frenar, de vegades tirant de les brides. Recular, prendre notes o mides, parar i recrear-me, ensuma la frase, passar per damunt, una vegada i una altra. Estudiar-la i entendre el moment, conèixer la biografia, els fets que van desencadenar-la, el motiu, aquest "una vegada més, a Zelda" que inaugura el relat...
Parlem d'una obra mestra...

La Veu: Importantíssima elecció. Una de les claus de la narració. L'autor escull explicar la història d'un altre mitjançant uns ulls aliens. D'aquesta manera, involucra el lector de bones a primeres, convidant-lo a ocupar aquesta mena de llotja des de la qual espiarem el nostre home: Jay Gatsby. Una manera com una altra de treure's les puces del damunt, de prendre distància, per, així, jutjar d'una manera freda. O no tant?

Una frase de la primera pàgina ens desvela part del mètode:

"Sempre que et vinguin ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut"

Que consti en l'acta

L'estructura: Inici, nus i desenllaç

Seguint les instruccions precises, el narrador ens introdueix en el racó de món on es produiran els esdeveniments. En un primer moment ens presenta una jove parella multimilionària i un adulteri, el del home. Després, una volta força alcohòlica per Nova York. En una mena de segon acte, presenta el seu veí, Gatsby i les seves festes inacabables. El luxe, la diversió, els cotxes i la música. I el misteri que envolta a aquest personatge. Gatbsy. Llavors el vincle amorós. La historia darrere la història: el self-made-man i la jove encisadora. Una revisitació de "Romeu i Julieta", versió entreguerres.

"Mentre jo el mirava, es dominà una mica, visiblement. La seva mà agafà la d'ella, i quan Daisy li digué alguna cosa a l'orella, Gatsby es girà cap a ella en un impuls d'emoció. Sospsito que aquella veu el seduïa més que cap altra cosa, perquè la seva calidesa fluctuant, febrosa, no podia ésser superada en somnis; aquella veu era una cançó immortal".

L'estil. Vital. L'autor, fill literari de l'època, se la juga amb una prosa poètica que traspassa marges. El seu gaudi extrem per l'escriptura traspua escena a escena. Com el seu inconformisme. No trobarem una situació que tingui un desenvolupament còmode, que s'hi respiri amb normalitat. Amb la història estructurada amb senzillesa, i la veu narrativa clara, l'autor procedeix a collar el lector. A base de colors, de postes de sol magnifiques, de jardins melancòlics, de piscines silencioses, d'una xafogor constant que gairebé resulta palpable. De la combinació entre perfum i ferum a suor. De la suavitat d'una pell blanca, d'uns malucs generosos, de la nit eterna. De la mort i de la soledat que ens acompanya.

"Jo no podia perdonar-lo ni estimar-lo, però comprenia que per a ell allò que havia fet era totalment justificat. Tot plegat era molt confús. Tom i Daisy, tots dos,eren ésser negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en els seus diners oi en la seva vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d'altres escombressin la trencadissa que ella havien fet"

And the winner is... "Estremida Memòria"

2012-01-16T20:16:00.000+01:00

Amb tots els meus respecte. Però havent llegit "Pa negre", no hi ha color (mai més ben dit). D'acord que les històries de nens tenen ganxo. Si afegim records de la guerra mes una postguerra amb orfandat, i ho sublimem amb descobriment sexual, tenim la història. Començada, vaig acabar-la per orgull lector. Vaig acabar del tísic prenent el sol, del nen i la nena i el trau d'ella, de les històries d'escola i del pare que no es moria, fins el monyo.

Amb tots els respecte.

Jesús Moncada, "Estremida Memòria". Ja és trist haver de parlar d'un català ric en vocabulari com a handicap principal. La trama. També resulta complicada. Pel devessall de personatges, tot i incloure una llista de nom i relacions en un glossari. Però, clarivident l'autor, divideix l'acció dels diferents protagonistes en capítols curts (pàgina, pàgina i mitja) que agilitzen l'acció. I per aclarir la trama, inclou la correspondència del germà de l'autor (més els esporàdics comentaris de la filla/neboda) per a una ullada dels fets des del present, a més de cent anys vista La comprensió trontolla, però l'hàbil prosa de Moncada fa empassar-te les vora tres-centes pàgines en un no-res. Una vegada has posat les rodes a la via, llavors la lectura resulta una trepidant cursa fins el final de la història sense gairebé parades.

Pàgina a pàgina, no pots fer més que veure-ho i sentir-ho. La vida d'un poble que és una cosmogonia de butxaca. L'Ebre i el Segre creuen les seves aigües com els sentiments antagònics. El casino dels rics, el bar dels pobres i rebels. Les enraonies i els secrets que tothom duu a la boca. Les injustícies, la mort com un ritual diari. Borbons, republicans i carlistes en un pam de terreny i les ferides sense tancar. Desig de venjança i sexe. El panorama centrat en un faulknerià comptat de Yoknapatawpha que es la Mequinensa de Moncada, particular i submarina, que sura de la memòria col·lectiva carregada d'odi i mort humida. Una insòlita cursa contra el temps. Pàgina a pàgina, l'autor trosseja la realitat com un Tarantino de les lletres, embolicant i desplaçant la trama perquè mai arribem a destí, mai abans que ho vulgui i permeti l'autor. Endavant i endarrere, com desfilem per la vida, com un riu que entra i surt del paisatge, a més o menys aigua, més o menys modest, arrossegant detritus, el que trobem al nostre pas fins la desembocadura.

Clase ràpida de dialèctica política

2012-01-12T06:28:00.001+01:00

"Jo la tinc així de gran"

"I tu, la tens així de petita"

"Especialment ara que tinc majoria absoluta"

Pasado y presente

2012-01-10T11:28:00.000+01:00

"Más volviendo a lo nuestro, tenemos por nuestra parte la inconstancia, la indecisión, la incertidumbre, el dolor, la superstición, la inquietud del provenir, incluso después de la vida, la ambición, la avaricia, la envidia, los celos, los apetitos desenfrenados, locos e indomables, la guerra, la mentira, la deslealtad, el desprecio y la curiosidad. Ciertamente, hemos pagado incomprensiblemente caro ese hermoso raciocinio del que nos jactamos y esa capacidad de juzgar y de conocer, si los hemos comprado al precio de ese infinito número de pasiones de las que sin cesar somos presa",

Michel de Montaigne, "Ensayos"

"Incertidumbre: te cambian las reglas a media partida. Hay dos valores, la solidaridad y la confianza, escasos y alejados de las instituciones, muy deficitarios en estos momentos. La incertidumbre es grave porque les normas no funcionan, ningún organismo es capaz de garantizarlas. No sólo no sabemos cómo acabará la partida, es que a media partida, nos cambian las reglas del juego. Estamos en un interregno, muy parecido al de Roma cuando murió Rómulo que había gobernado 38 años: había miedo y temblores. Las viejas maneras de hacer no funcionan y las nuevas aún no están inventadas".

Zygmunt Bauman (filósofo y sociólogo) - Entrevistado por Carles Capdevila (traducido del Ara)

El Merder (Conte de Reis)

2012-01-05T20:26:00.000+01:00

En ple merder, li emmalaltí el pare. Greument. I ell, corre, fes les maletes i cap a casa, a veure'l. Amb els seus problemes judicials d'estafes, tràfic d'influències i caler brut a dojo. Amb la data de judici fixada. I, per si no n'hi havia prou, amb la premsa muntant-li un procés paral·lel a base de publicar diàriament proves d'operacions seves signades de puny i lletra.

Ho sabia, que la salut del pare havia empitjorat per culpa seva. I que no hi havia volta enrere. Com en una mena de conjunció astral, el pare anava de pet al forat i ell, de cap a la garjola.

Després d'aquell cop de bragueta de matrimoni, el pare va advertir-lo. Que vigilés amb qui tractava. Que tothom el voldria per amic. Ni cas. Va anar emmerdant-se amb aquella penya de gent eternament colrada. D'un bar luxós a un despatx daurat, sempre atès per secretàries eternament vestides de blanc.
El següent pas va ser signar-ho tot. A canvi, van omplir-li les butxaques de tovallons guixats. Amb plans perfectes per després de dinar.

Quan va esclatar l'escàndol, les paraules del pare van tornar-li com suren a la superfície les restes d'un naufragi. La lliçó: que els homes permanentment colrats funcionen per favors i que la regla d'or de la supervivència consisteix en carregar-li sempre el mort a un altre. En aquest cas, el mort era ell.

El sogre va obrir la boca per tirar de la cadena. La sogra silent va fer costat a la filla, dona d'ell. Els nens van començar a mirar-se'l com si ja no fos el seu pare. Malgrat tot, ell va continuar esquiant i prenent el sol. Confiava en la bona sort.

La bona sort. El dia abans del judici, el pare va morir. Odiant-lo, per cert. "Pels nets", va anar la filla, dona d'ell, a plorar al pare-sogre. "Per la filla", va demanar la mare d'ella al seu home. "Per mi", va proclamar el sogre-sol. Aviat els mitjans van fer-se ressò del dolor familiar. Per tele, paper o ràdio, tothom va apuntar-s'hi al morbo nacional del moment. L'escàndol, tot d'una, va cessar, talment com un prodigi bíblic.
¡Quin devessall de llàgrimes! ¡I quin drama haver d'anar a declarar amb el cos calent del pare!, ploraven les marujes, ¡I quina injustícia més gran!, va proclamar el país sencer. ¡No és el mateix matar que estafar, no és el mateix una bomba lapa que tenir un compte a les Caiman! ¡No és el mateix, no és el mateix!
La premsa que l'havia condemnat, ara li salvava el cul. Per l'interès general.

   "Però no ho torni a fer", va dir-li el jutge tot absolent-lo dels càrrecs.
   "No és el mateix, no és el mateix", replicava el país, boig d'alegria.
   "Fill de puta", va dedicar-li el pare, encara calent, des de la caixa i del panteó familiar.

Adios cd.drome

2012-01-03T19:40:00.000+01:00

1993. Dejarme la semanada. Bajaba con Sara casi todos los sábados de mañana. A eso de las once. Las caras de resaca del personal eran un poema. Grises y amarillos en el blanco neón. Hablábamos de música, de experiencias, de futuro. Sonaba música. De la misma manera que en otras ocasiones de mi vida, sin móviles ni Internet. Sin correctores ortográficos ni P2P. Con la prensa en papel y con la temporada de conciertos arrancando en septiembre. Sin Sonar ni Primavera Sound. Sin excesos. En plena transición del vinilo al CD. El mp3 mató la curiosidad del gato.

No sé ni recuerdo cómo la descubrí. Me hablarían o la encontraría por casualidad. Físicamente, la tienda se ofrecía indefensa si venías de Universidad. En aquella esquina de Valldonzella al lado del eterno hotel gris. Cerca del futuro CCCB y de todas esas universidades de nuevo cuño. Cerca de la futura sombra de FNAC Plaça Catalunya y de la zona de tiendas de discos de la calle Tallers. En una esquina, viendo pasar las bolsas de la competencia, los esqueletos de futuros licenciados, el día y la noche.
Era la tienda que estaba buscando, me dije, después de unas cuantas visitas. Era la tienda. Como aquella de la calle Balmes con Núñez de Arce de mis principios, que podía pasarme horas mientras el tipo me pinchaba lo que quería. En Cd.Drome era diferente. Entrabas escuchando. Salías con el disco.
La era del Cd. De Tindersticks a Diabologum, Dominique A, Low, Smog, Married Monks, Yo la tengo, Arab Strap, Elliot Smith, Belle & Sebastian, Neutral Milk Hotel, Mogwai, Ween, Pj Harvey... Hasta compré aquel disco de SuperElvis, "Happiness is stupid", y venga reírnos de la nefasta pronunciación inglesa. Hasta ese compré.

Bueno... pues todo eso se ha acabado. La compañía, las recomendaciones, los saludos afectuosos, la esquina. De acuerdo. Le llaman tiempos modernos...

Le llaman futuro...
Futuro...
Una franquicia de fritos, una tienda de ropa y bisutería, lencería, esoterismo... Nada?
.

Avís a navegants

2011-12-29T18:01:00.000+01:00

El fin es de de donde partimos: Y cada frase,

cada oración lograda (donde cada palabra

está cómoda y toma su lugar

apoyando a las otras, la palabra

que ni es apocada ni ostentosa, el intercambio

natural de lo antiguo y lo nuevo, la palabra

común, exacta pero no vulgar

la palabra formal, no por precisa pedante

el entero conjunto bailando en armonía),

cada frase, cada oración, es fin y es principio,

todo poema es epitafio. Y toda acción

es un paso hacia el tajo, hacia el fuego,

hacia la garganta de la mar, o hacia una piedra

ilegible: y allí es donde empezamos.

L'extracte pertany al 5è poema del quartet "Little Gidding" dels Quatre Quartets de T.S.Eliot.

Instruccions d'ús de la paraula d'un poeta.

A tenir en compte.

Bon any nou 2012

BEST OFF (2011)

2011-12-27T14:26:00.000+01:00

John Maus - Believer

Fleet Foxes - Sim Sala Bim

Bill Callahan - Drover

Nicholas Jarr - Space is the only noise if you can see

Juan Rulfo - Pedro Páramo

Víctor Català - Solitud

Javier Cercas - Anatomía de un instante

José Saramago - El Evangelio según Jesucristo

"Suposo que tinc una interpretació molt lliure del 'treball', perquè crec que el sol fet de ser viu ja suposa molta feina per alguna cosa que no sempre vols fer. Néixer és com ser segrestat. I després ser venut com esclau. La gent treballa sense parar. La maquinària sempre és en marxa. Inclús quan dorms".

Andy Warhol - "La meva filosofia de A a B i de B a A"

Cuento de Navidad (por Mister Lorenz)

2011-12-22T14:15:00.000+01:00

El gordo Santa reconoce que con las prisas aparcaba en cualquier lado. Encima de la acera, en vados y en doble fila, molestando al resto de conductores. Sin muchas manías, también estacionaba en las plazas para minusválidos. Era la urgencia por cumplir, a lo que últimamente se había añadido una cierta negligencia, principalmente a la hora de programarse. Problemas de la edad, daño de riñones, almorranas, insomnio, etc... Que ya no era como antes, que llegaba a todos los sitios sin muchos problemas, que no había situación que le descentrara ni que le pusiera un mal gesto en la cara. Ni mucho menos una palabrota en la boca.
Pero hasta la fecha nadie se le había quejado de aquella manera. Lo suyo era, como suelen llamarlo ahora, de interés general. Aparcar mal a cambio de llegar a tiempo con los regalos. ¡Qué culpa tenia él de los atascos que se multiplican por esas fechas! ¡¿Había él inventado el coche?! ¿!Y las prisas?! Que no le miraran a él. Como solía decir, él era un mandado y como empleado actuaba.
Otra cosa eran los malos modos. Y él ya tenia una edad.

Acababa de realizar una entrega de lavadoras, secadoras de pelo, vídeo-cónsolas y televisores en un edificio de una calle del norte de la ciudad. Por solitaria y silenciosa, apartada de ruido y prisas, aquella vía pedía un poco de calma y tranquilidad. Un receso. El gordo Santa se fue a un bar, a por un café, una pasta y un cigarrillo, antes de proseguir con su faena. A la vuelta, se encontró la nota siguiente en el parabrisas del trineo...

...y a sus fieles renos mirándole con gesto torcido y algo parecido a un "y tú vas y nos dejas solos" flotando en la retina. Volvió a leer la nota y... fue como si su uniforme rojo prendiera como gasolina. Encima que les hacía el favor de llevarles los regalos, y así se lo pagaban... ¡y, encima, menuda ortografía! La mirada de sus fieles renos temblaba como la nota que sostenía su mano derecha enguantada en rojo. Por el rabillo del ojo divisó al panadero de la esquina: enfundado en un delantal blanco, sonreía en su dirección, ocioso y manos en los bolsillos. "¿Habrá sido él?", razonó como el rayo el gordo Santa. "Dios omnipotente", se le oyó mascullar. Pero Dios estaba demasiado ocupado para atenderle.
Papel, boli y celo. Instalado en el asiento del conductor y con los pies colgando fuera del trineo, redactó la nota que iba a cambiar su destino.
Dice:

"Señor, deseo con toda mi alma que si algún día tiene un hijo le salga minusválido

o si ya lo tiene, que le tengan que amputar una pierna.

Porque así se daría cuenta de lo hijo de puta bastardo que es usted, muy señor mío

No le guardo rencor, en toda sociedad debe haber escoria como usted, pero aprenda a escribir bien

Attentamente".

Cuando Dios, o quien fuera de sus allegados, tuvo conocimiento del incidente, el gordo Santa fue llamado a capítulo. Volaba de Jonkoping a Huskvarna cuando recibió el aviso. Que se presentara de inmediato en las oficinas.
Argumentó el gordo Santa ante aquellos trajes corbata brillantina del cielo que la ofensa necesitaba de replica "para que no se me suban a la chepa". Escuchadas las excusas (tensión y achaques, principalmente) y valoradas las posibilidades, se recomendó (encarecidamente) sustituir al gordo Santa. Mal iba el negocio de la fe y las adhesiones como para permitir que un chiflado cascarrabias lo acabara de hundir. Inmediatamente, se convocó un concurso.
Aprovechando la coyuntura, también se decidió dar puerta a los renos. El jefe de compras tenía controladas unas impalas africanas que irían perfectas para el asunto del trineo. "¿Y qué pasa con el frío?", le preguntaron por la cuestión del frío y la nieve. "¿Desde cuándo enferman los animales?", fue la respuesta.

Pues eso.

Feliz Navidad.

Billar a las nueve y media - Heinrich Böll

2011-12-18T07:26:00.000+01:00

Pasaron dos guerras, una tras otra, y sobrevivieron. Una remachando el clavo de la otra. La primera, tratando el asunto del imperio, la segunda, buscando imponerse al mundo entero.
¿Qué país, nación, comunidad, tribu, podía resistir eso?

No sé a cuenta de qué resistieron: si ellos mismos se bastaron con solo levantarse temprano por las mañanas, si fue producto de la mezcla de condiciones que se produce en el corazón de los continentes. Si fue por el frío y las condiciones extremas que les fortalecen. Por el brillo de los cascos y la extrema pulcritud en los uniformes. Por su complexión, a base de patata y acero en vena. Por ese permanente estado de crispación que revela la lengua, que les tiene siempre al borde del grito y el aspaviento.

La cuestión es que se repusieron. Para volver a liderar la marcha. Marcar las directrices que, se supone, volverán a levantar a Europa -el heartland- por encima de las cabezas del mundo.
Reconstruir como opción prioritaria. Pero también la destrucción como necesidad. La higiénica renovación.
Como los tres protagonistas de la novela. Abuelo, padre y nieto, destinados a la construcción y a la demolición de una iglesia. Un siglo de andamios, hormigón y contrafuertes a cargo.
Quizás sea eso, montar y desmontar de una manera cíclica.
Quizás sea eso, saber en qué aspa vas montado. Si subes o bajas.

"Hay que tirar los sables y pisotearlos como todos los privilegios, hijo mío; sólo sirven para eso, modos de sobornar. Llena está su diestra de dones. Come lo que coma todo el mundo, lee lo que lea todo el mundo; vístete igual que los demás y entonces te acercarás a la verdad; nobleza obliga, te obliga a comer serrín cuando todos los demás lo comen, te obliga a leer la basura patriótica en los periódicos locales y no en las revistas de gente culta: Dehmel y todo eso; no, Robert, no lo aceptes, ni el foie-gras de Gretz, ni la mantequilla del abad, ni la miel ni las monedas de oro, ni el civet de liebre ¿para qué, para qué, para qué, si no lo tienen los demás?"

pagina 151.

Y la nave va

2011-12-13T06:47:00.000+01:00

"En ningún momento de su historia han sufrido muchas dudas los hombres sobre cómo infligir tormento moral o físico a sus semejantes. Esta capacidad se les ha desarrollado con la creciente complejidad de sus pasiones y el temprano refinamiento de su ingenio. Pero puede afirmarse con seguridad que el hombre primitivo no se tomaba la molestia de inventar torturas. Era indolente y de corazón puro. Le aplastaba los sesos al prójimo ferozmente con un hacha de sílex por necesidad y sin rencor".
"Nostromo" - Joseph Conrad

El Senado se gasta 417.000 euros en 34 retratos.
La noticia navega táctilmente. Muda reacción, blando oleaje de cuellos doblados y pulgares torcidos sobre cristal líquido. Todos conectados.
El mundo se detiene por el partido del siglo. Por fin la gente tiene algo de qué hablar.
El aperitivo político de 85.000 euros pasa desapercibido.

"Los pobres iban a ser ricos ahora. Eso era estupendo. No sabía más, y, pasando a sonrisas propiciatorias, se dio a entender que tenía hambre y sed".
"Nostromo" - Joseph Conrad

El Papa enciende el árbol más grande del Mundo.
Luego regalará caramelos.
Unos duermen en la calle
y otros siguen en la calle
Assad niega haber asesinado manifestantes en Siria
Entonces... en qué país vive este señor?
Y que importantes parecen los presupuestos de la tele
Cuando la gente ha comenzado a robar papeo.

"Las palabras para uno tan familiares tienen una acepción de pesadilla en este país. Libertad, democracia, patriotismo, gobierno: todas ellas tienen un regusto de locura y de crimen"
"Nostromo" - Joseph Conrad

¿Se arreglan las crisis desde coches blindados? ¿Se arreglan sin pisar la calle?
¿Se arreglan con el traje corbata?

Un desahuciado se ahorca y todos creen que la soga era la corbata. Excepto la viuda y la huérfana que deja a sus espaldas.

"Parece que no hay nada hacia lo que la naturaleza nos empuje más que hacia el trato social. Y dice Aristóteles que los buenos legisladores cuidáronse más de la amistad que de la justicia. Y es el caso que el último grado de perfección en ella, es éste"
"Ensayos" - Michel de Montaigne

Los de siempre prometen transparencia y renovación.
Excepto irse a casa y dejarnos tranquilos, prometen todo lo demás.
Hasta liquidar la semiótica de la palabra.

"Sí, tengo los ojos cerrados a vuestra luz. Soy una bestia, un negro. Pero puedo ser salvado. Vosotros sois falsos negros, maniáticos, feroces, avaros. Mercader, eres negro; magistrado, eres negro; general, eres negro; has bebido un licor no tasado, del obrador de Satanás"
Arthur Rimbaud: Una temporada en el Infierno.

New Jazz 2011 (2)

2011-12-08T17:00:00.005+01:00

The Necks - Mindset

Chris Abrahams - Piano
Tony Buck - Batería
Lloyd Swanton - Bajo

"Absolutament captivador. Tres músics que poden sonar com divuit"
Financial Times UK

"Un trio de piano, però com cap altre que hagis pogut sentir abans. Hi ha una gran quantitat d'alegria en la música dels Necks... i el més gratificant és deixar-se guanyar d'una forma tan contundent"
RICHARD WILLIAMS - THE BLUE MOMENT: MILES DAVIS' KIND OF BLUE AND THE REMAKING OF MODERN MUSIC

"The Necks: cridar l'atenció per la música en comptes del mitjà".
Pitchfork

The Necks

Peter Evans Quintet - Ghosts

Carlos Homs: Piano
Tom Blancarte: Baix
Jim Black: Batería
Sam Pluta: Computadors
Peter Evans: Trompeta

323:

"No necessites un excés de cafeïna per apreciar 'Ghosts', però amb una o dues llaunes de Red Bull faràs per acoblar-te a la velocitat que Peter Evans utilitza en el seu temps de 'Ghosts'".
Lloyd Sachs - Jazztimes

"Els vents ho empenyen tot cap a una cirurgia d'un piano de to baix, per a que Pluta ho esguerri tot amb les seves abruptes distorsions elèctriques. Hi ha un munt de melodies ben definides en els moments que acompanyen, però "323" resulta un passeig turbulent de principi a fi".
Tim Owen - The Jazmann

Somiatruites

2011-12-04T10:24:00.004+01:00

John Zorn - direcció
Marc Ribot - guitarra
Jamie Saft - piano, orgue
Trevor Dunn - baix
Kenny Wollesen - vibràfon
Joey Baron - bateria
Cyro Baptista - percussió

La banda de "The Dreamers" (2008) en directe al festival Jazz in Marciac 2010.

L'eterna visió de la jugada. Partint de les seves dèries jueves, sefardites, sionistes, i totes les etiquetes que li puguin afegir o els hi vinguin en aquest moment al cap...
Si és que són realment això: dèries, fòbies o manies, fet que ignoro, pel desconeixement directe del personatge...

Enllà de qüestions ideològiques, la barreja, l'estudi, l'expansió, la recerca de les fonts, la suma d'elements. La visió positiva. No vull dir que les negatives siguin menys creatives o artístiques. Ho són, sense dubtes. Però en el cas que ens ocupa, l'addicció resulta fonamental. Com un milfulles. De valor, de traça, d'esperits. Es barregen assumptes irlandesos, brasilers, italians, caribenys. Es mesclen religions, be-bop, rock, blues, tropicalisme. Yiddish en forma lliure de jazz modern. Versets sagrats i pulmons, suavitat i el dolor del desmuntatge de la raó. La por d'un terreny inexplorat que anirem guarnint amb passió, amb lògica i amb talent.

Existeix un punt de no retorn. Necessari per a tothom.

Tot amb un simple gest.
doneu-me un dit que mouré el món

GusanoBiedma

2011-12-02T11:30:00.005+01:00

Las personas del Verbo (1982)

Jaime Gil de Biedma

HA VENIDO A ESA HORA

No vive en este barrio
No conoce las tiendas
No conoce a las gentes
que se afanan en ellas.
No sabe a lo que vino
No compra aquí la prensa
Recuerda las esquinas
que los perros recuerdan

Ventanas encendidas
le agradan la tristeza.
Corazón transeúnte,
junto a las casas nuevas
camina vacilando,
como un hombre a quien llevan.
El viento del suburbio
se le enreda en las piernas

La calle como entonces.
Como entonces ajena.
Y el aire oscurecido
la noche que se acerca.
Cuando dobla la esquina
y aprieto el paso, sueña
que el tiempo no ha cambiado,
jugando a que regresa.

Luego pasa de largo
y piensa: fue una época.

& & & & & & & & & & & & & &

El Niño Gusano
El Efecto Lupa (1996)

MADAME DOS ROMBOS

Un jardín en cada poro,
ven con Mme. Dos Rombos,
tiene un cuerpo como un cuarto de estar.
Mme. Dos Rombos va vestida,
¡va a una fiesta!,
va vestida con hilo dental.
Nunca, nunca te hablará,
no hay cerrojos en sus poros,
ven con Mme. Dos Rombos.
Deja abierto su dulce hospital,
no quiere tu corazón, no, no quiere,
no quiere tu corazón, ¡nooooo!

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Un jardín en cada poro,
Lyrics www.allthelyrics.com/lyrics/el_nino_gusano/
un ojal en cada poro,
un fogón en cada poro,
un jardín en cada poro.

Ven con Mme. Dos Rombos,
usa la lluvia como coche oficial.
Mme. Dos Rombos entre algodones,
¡te ha cogido!,
entre algodones te va a disecar.
Ella es el más allá,
no hay cerrojos en sus poros,
ven con Mme. Dos Rombos.
Como estampas os coleccionará,
no quiere tu corazón, no, no quiere,
no quiere tu corazón, ¡nooooo!

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.
Mme. Dos Rombos,
si pela la naranja, cómala.
Mme. Dos Rombos,
siempre con fruta fresca en el umbral.

Mme Dos Rombos

Disco Inferno - 5 EP's

2011-11-28T22:00:00.002+01:00

La siempre legitima intención de molestar. La experimentación como base. Mostrar las cartas engañando. Por mucho que escuches nunca sabrás cómo cocinan ni cómo se las ingenian. Excitarán tu espina cuando no entiendas. Eso será el principio de todo.

Disco Inferno: Essex (UK) 1989 - 1995
Ian Crause: guitarra y voz
Paul Wlimott. bajo
Rob Whatley: batería

It's A Kid's World:

"Fuimos el último grupo post punk de los 90's que he conocido. Alrededor de nosotros y después, todo el mundo (o la mayoría) han querido ser variantes de Oasis o del britpop o derivaciones de periodos exitosos de la industria cultural construida entorno de la memoria del Rock Británico. Ganar es lo importante, ser un ganador. Perder es de perdedores"
"Hemos arriesgado mucho con nuestro estilo, con nuestra ilusión, con nuestro equipo. Y entonces éramos percibidos como perdedores. Que Viva Thatcher. Todos somos hijos suyos"

Ian Crause a Luis J. Menendez (Mondo Sonoro) 10.10.2011

"Pero a menudo se despojan de todo, excepto de un sugerente pulso de bajo y de una guitarra rizada. Entonces construyen pistas enteras, capa tras capa, a base de esos sonidos sampleados, texturas y ruidos que parecían que no provenían de una guitarra, un bajo o una batería. Y sin embargo, lo eran. Esta tensión entre tradición y futuro significa que hay momentos que aquí pueden recordarte algo oído con anterioridad. Pero hay muchos más de los que piensas mientras preguntas porqué nadie siguió la estela de los Disco Inferno e hizo música de guitarra que pueda sonar realmente como un viento huracanado o un accidente múltiple de tránsito o sencillamente un viaje al lado oculto de la luna".
Crítica de la revista Pitchfork

DI go pop:

"Sería erróneo describir los primeros ep's como especialmente difíciles, pero le requieren al oyente un cierto trabajo de campo. El tercer EP, "The Last Dance", es significativo, entonces, como si el concepto de amabilidad radiofónica entrara en la conciencia de la banda, el tema principal es el mejor sencillo que los New Order nunca hubieran editado. Es entonces que este manera de ser de los Disco Inferno nunca volverá a ser tan sencilla"
Crítica de la revista Drowned in Sound

The Last Dance

&&&&&&&&&&&&

Quizás sí, sean como una gran carga para ellos mismos. Porque quizás sabían desde un buen principio que no iban a salir del bucle en el que andaban prisioneros. Del bol de cereales al café aguado, del bocadillo de las 11 al té de las cinco. Sin conseguir despegarse de la línea de salida. Sabían que se dejarían el aliento en algo que sólo ellos eran capaces de entender. De nada servía que dos o tres periodistas les llamaran constantemente para saber la última hora de sus vidas. De nada servían sus alabanzas. Nadie, absolutamente nadie iba a apostar por ellos. Excepto por el nombre y las cuatro camisetas que plancharon con el logotipo (y que todavía tienen pendientes de pagar), detrás del asunto dejaron un desierto de discusiones y depresiones. Y el juramento sagrado de no volver a intentarlo.

The Atheist's Burden:

Joan M. Oleaque - En èxtasi ((2004)

2011-11-23T20:04:00.003+01:00

Que com hi arribes?:

el tancament de la discoteca "Puzzle" segons La Vanguardia

A partir d'aquí:

"La modalitat de passar el cap de setmana d'una discoteca a l'altra es va passar a anomenar, en argot festiu iniciàtic, 'anar de ruta'"

Rhythim is Rhythim - String of Life:

"Destacaven, d'una llarga sèrie, Puzzle, al Perelló, que era amb diferència el club més obert i heterogeni; NOD, a Riba-roja; Zona, a Pobla de Vallbona; Heaven, també al Perelló; Espiral, que continuava destacant a l'Eliana, i ACTV i Coliseum, a la platja de la Malva-rosa, a València ciutat. Barraca es va convertir en un fora d'hores que obria de diumenge a la tarda fins al matí de dilluns, i Chocolate en una catedral de culte bàrbar a la música màquina per al públic realment dur, una mutació que també va dur a terme Spook Factory...."

Suburban Knights - The Worlds:

"Efectivament, s'adonaven que alguna cosa empenyia legions de discotequers a mutar d'horaris i de comportaments durant el cap de setmana. Però els faltava encara la visió de conjunt, i l'ordre establert de cada ciutat entenia la manifestació local del fenomen bacalao com una particularitat pròpia, senzillament com una variant en la manera local de sortir de festa, no com un passatge cap a altre dimensió d'una generació de generacions que trobava en la droga aplicada a les pistes de ball tot allò que la vida -dura o còmoda, era indiferent- no li donava....
... Tot tenia lloc en locals que reflectien els excessos d'una societat de nous rics en l'inici dels noranta"

Trancesetters - Neurodisco:

"La màquina és l'única música de ball realment pròpia, l'únic que no respon a la importació estricta de gèneres estrangers; va arribar a ser un gènere tan català com la sardana", assegurava Nando (Dixcontrol), d'una manera provocadora i assumint una versió d'un gènere i d'un fenomen que, realment, ja no tenia ni pare ni mare; des de València ja s'havia diluït a les mans de totes els que volgueren fer-lo servir en els seus múltiples vessants com a fugida assequible, com a culte a l'autodestrucció controlada, com a experiment comercial o com a versió apocalíptica de l'antiga revetlla de barri.

"Quant a públic, hi havia de tot, molta gent típica de la nit, treballadors d'altres bars, tios ja entradets en anys que hi anaven a veure què queia, ties en pla de buscar rotllo, joventut maquinera, i també, es clar, desfasats de pastilles i speed, amb les dents apretades i els ulls fora d'òrbita".

"Vist amb distància i fredor, l'espectacle resultava terrible: enmig del pàrquing de NOD, a ple sol de diumenge, escoltant una música que sonava com un motor accelerat, fins a 6.000 persones ballaven sense cap tipus de ritme ni sentit. Les seues cares no enganyaven ningú, anaven completament col·locats, massa cecs per poder dissimular-ho davant la càmera. A la pregunta del periodista sobre quina substància havia pres, un dels que ballaven amb cara de no haver dormit en un més, responia, com podia: 'Cola-Cao'"

Kevin Saunderson - The Groove That Won't Stop:

Gore Vidal - Washington D.C.

2011-11-17T12:00:00.001+01:00

Tots tenim un passat. L'arrosseguem com bola i cadena. Condemna. Potser en un simple paper. Llardós d'esmorzar. Un full de llibreta quadriculada amb tot d'anotacions. La memòria fent ziga-zagues darrere el front. Quan l'escriptor obre la clau de pas surt vapor.

& & & & & & & & & & & & & & & & & &

La capital dels EUA. Un emperador anomenat Franklin Delano Roosvelt. Una idea anomenada New Deal. Demòcrates i republicans tornen a la brega un cop superat el Crack del 29. Tots volen el seient de Lincoln, per a una bona causa. Els polítics i les seves idees, les amistats, la família, l'amor i el sexe, l'ambició de marbre, la perversió de metall, les mentides de paper. La idea de poder convertida en una galerada immensa. Un enfilall de motlles que inclou els principis de la constitució, en primer terme, juntament amb les barres i les estrelles que semblen esmorzar-se tots els matins els nord-americans. Blanc sobre Negre. I a l'inrevés. Afegim-l'hi plans de guerra, profitosos negocis petroliers d'abans de l'era Bush, ganivetades entre pares i filles díscoles, amors homosexuals impossibles. La jet set de la capital del món i les seves festes en honor a un heroi de guerra de disseny que mai s'haurà embrutat els baixos dels pantalons. Els vells lleons surten a passejar per la sabana perquè algú els caci. Per acabar dissecat en un sumptuós saló de la metròpolis. Acabaran la vida badallant. Com sempre, a mans d'un jove aparentment ben preparat. Que déu els beneeixi...

"Com que l'estimava per la seva constància, sovint podia, en la seva companyia, oblidar durant llargues estones el que sabia que era el problema de la humanitat: que les generacions humanes esdevenen i passen i en l'eternitat no són sinó les bactèries damunt la placa lluminosa del microscopi, i la caiguda d'una república o la creació d'un imperi -tan importants per aquells que s'hi senten involucrats- no són perceptibles sobre la placa ni que existís un ull interessat a copsar aquesta proliferació constant d'espècies que amb el temps s'extingiran o, amb una mica de sort, esdevindran alguna cosa distinta, ja que el canvi és la característica de la vida, i la seva esperança".

Mos Def - Do it Now:

New Jazz 2011

2011-11-12T17:36:00.001+01:00

Fire! with Jim O'Rourke

Mats Gustafsson [ The Thing ] – Saxophone, Fender Rhodes, electrónicos
Johan Berthling [ Tape ] – bajo eléctrico
Andreas Werliin [ Wildbirds & Peacedrums ] – Batería
Jim O’Rourke [ Gastr Del Sol, Sonic Youth ] – Guitarra Elèctrica, Sintetizador, armónica

Hay alguien aún que pretende alegrarnos la existencia. Aunque sea con sufrimiento. Enviarnos al pozo, al nunca suficientemente ahíto estómago del demonio, sacar chispas de cualquier situación de roce, otorgarnos libertad sexual para luego quemarnos los genitales a base de descargas y humedad. Enviarnos al garaje a por una ingesta tóxica de humo y gasolina, para después practicarnos el boca a boca, de víscera a saliva, y jactarse de habernos salvado la vida. En esta vida todo es cuestión de medirnos con el metal que más convenga. Con la descarga de electricidad justa, la que nosotros mismos nos aplicaremos en las sienes. Será como todos los telediarios juntos en una misma frecuencia, tres mil, cuatro mil hermosas voces hablándonos al unísono. De esta manera seremos capaces de apreciar como el alma se nos derrite y escapa por las orejas. Seguramente, entonces, culparemos a la presión atmosférica. A ese 20N que está pidiendo ostias, un sacrificio humano, dos candidatos colgando sobre un infierno de urnas fundidas y chisporroteando. Eso no evitará que continúe la incoherencia de todas las mañanas, la que practican esos locutores que pretenden salvarnos la vida a base de repetirnos su mantra de noticias milenarias. Somos incorregibles, es cierto. Pero, para eso, nos queda el metal fundido, las gargantas, el corazón. Los ojos, el alma. La soga que siempre llevas colgando a tu espalda.

Are you both still unreleased?:

Lávense primero las orejas

Francis Scott Fitzgerald - Tendra és la nit

2011-11-08T17:30:00.000+01:00

"Dóna'm un heroi i te'n faré una tragèdia".

En aquest cas el pobre desgraciat es el doctor Richard "Dick" Diver. Psicòleg que sucumbirà als encants del seu ego, a l'entorn femení i a la geografia de l'amor. També per ambició. Mort lenta, bullit en el caldo de cultiu de les seves investigacions.

& & & & & & & & & &

"Però Dick Diver era el més complet. Ella l'admirava en silenci. La seva complexió era rogenca i colrada de sol, així el cabell curt, una fina sendera de la qual lliscava braços i cames avall. Tenia ulls d'un blau dur i esclatant i el nas era més aviat punxegut i mai no hi havia el menor dubte de cap on devia mirar o amb qui parlava... La seva veu, amb alguna dolça melodia irlandesa arrossegant-s'hi, afalagava el món, i, tanmateix, s'hi servaven capes de duresa, d'autocontrol i d'auto-disciplina, virtuts que eren les d'ella mateixa"

John Coltrane - Bessie's Blues:

Amor i negocis, barrejar-ho és un verí dels més nocius. Expressions i dites populars ho recorden. Un consell senzill per a un desafiament natural del seny. La passió com esquer, el somni de la carn. Ciència i matèria enfrontades en un duel desigual. Raó i paciència. Perquè, després dels anys, quan tot cau, què queda? De raó, no ho sabem. De paciència, ben poca cosa.

& & & & & & & & & &

"Després s'escola la tarda, amb el viatge minvant, morint de mica en mica, però tornant a revifar-se cap a la fi. Dick s'entristia de veure com minvava l'alegria de Nicole; amb tot, pera ella era una alleugeriment, car tornava a l'única llar que coneixia. No van fer l'amor, aquell dia, però quan la deixà davant la trista porta, a la ribera del llac de Zuric, i ella es va girar i se'l mirà, ell ja sabia que el problema de Nicole els pertanyia, a tots dos, per sempre més".

Mal Waldron - Status Seeking:

& & & & & & & & & &

Un retrat del futur en moviment, dels canvis sobtats, d'una condemna lenta. De la passió pret-a-porter i de la malaltia de l'amor. La relació Francis Scott i Zelda al descobert. S'intenta entendre i es mor d'incomprensió per un excés d'enigmes. Quan es fartin de la neu o del sol, uns es baixaran en marxa de la sínia. D'altres continuaran amb la comèdia.

"La frase capficà Rosemary. No podia imaginar-se els Diver vivint qualsevol mena de relació amb una societat on aquella afirmació -car de fet era una afirmació- podia tenir un sentit; i, tanmateix, la sola insinuació d'aquell parer públic, que els era hostil, continuava xiulant a la seva orella. 'Ja no els volen rebre enlloc'. S'imaginava Dick pujant l'escala d'una casa rica i oferint la seva targeta i un majordom que li deia: 'Ja no us volem rebre mai més'; i, aleshores, fer una llarga desfilada per una luxosa avinguda només per sentir-se el mateix de llavis d'un innombrable reguitzell de majordoms dels innombrables ambaixadors, ministres, chargés d'affaires..."

Hank Mobley: Funk in deep freeze:

T.S Eliott - Cuatro Cuartetos

2011-11-06T13:58:00.003+01:00

Se mueven las palabras, la música
se mueve sólo en el tiempo; mas
lo que sólo vive no puede
sino morir. Tras el discurso
las palabras aspiran al silencio
Sólo en la forma, en el trazo
alcanzan las palabras
la música, la paz, como se mueve
perpetuamente el jarrón chino
en su quietud. Pero no es la quietud
del violín mientras dura la nota,
no eso sólo, sino la coexistencia;
o digamos que precede al comienzo
el fin y que ahí estaba el principio
y el fin desde antes del principio
y después del final. Y es todo
siempre ahora. Se tensan las palabras
crujen y se quiebran a veces
por el peso y la tirantez; resbalan
se desprenden y perecen, se pudren
de imprecisión, abandonan su sitio,
no se quedan quietas. Voces que gritan,
riñen, se burlan, o que simplemente
parlotean, amenázanlas siempre.
La Palabra en el desierto es la más
acosada por tentadoras voces,
de la sombra el llanto en la danza
funeral, la lamentación sonora
de la quimera desolada

John Fahey - Night train to Valhalla:

Rangers - Pan Am Stories

2011-10-29T23:00:00.002+02:00

No parlem d'un dels "pilotassos" de la temporada: No arriba a això. Tampoc comencem a posar-li capes i mes capes d'etiquetes com si preparéssim una llesca del que sigui. Lo-fi, new, new folk, dirt folk... Hi ha qui fins i tot gosaria parlar de la veu de Déu. O allò que Déu fuma quan està amb els amics després d'una llarga i fatigosa jornada de miracles i construccions.

1.- Rangers- "John is the last of a dying breed"

John Knight no és Michael Knight ni disposa d'un cotxe fantàstic. Va néixer al nord de Dallas i viu a San Francisco, Califòrnia. Segons la nota de premsa, de petit va aprendre a tocar la guitarra amb algú que assegurava haver anat de gira amb els Grateful Dead (Jerry?, Bob?). La qüestió és que l'escolanet Knight va començar a tocar i a enregistrar tot el que li passava pel cap.
Bad Flan:

Després d'haver llegit moltes comparacions (sempre les comparacions com a mètode de seducció), algunes que són autèntiques animalades d'una boca escalfada per ves a saber què, quan és l'última cosa que necessiten aquests "Rangers". Un toc subtil a un moment passat, ja fa molts anys, un Vinnie Reilly de Durruti Column en forma, per exemple. I no fa falta gaire més. Optimisme, si de cas, en uns temps fotuts i plens d'ira. Potser aquesta onada d'escalfor que emet la música.

Bronze Casquet:

Caldria preguntar-se perquè no viatgem més. Potser perquè no ens cal. Tenim Internet que cura tots els nostres mals, que ens possibilita trobar cura de tot. Veure les pel·lícules abans que s'estrenin. Accedir a les fonts de les notícies. La velocitat amb que es belluguen les coses. Una rapidesa espantosa, anorreant.

Potser aquest és el valor de "Rangers", una mena de pausa, un concepte musical envellit, que sona perdut en el temps. En lloc del darrer crit, potser sigui el moment d'absorbir-lo, de no deixar escapar ni un bri d'aire. Involució. Fer girar les agulles al revés. Respirar a poc a poc. Cedir el pas.

Conversations on a jet stream:

Recordem quan érem llobatons, recordem aquells cançons a la vora del foc, aquella lluna assassina...

David Byrne's Drugs

2011-10-26T10:18:00.002+02:00

'Drugs - I couldn't handle marijuana...it made me paranoid...and quaaludes and bennies and speed and meth seemed so...you know, chemical...physical...definitely not mind-expanding. Tried Angel Dust once: Chris, Tina, and I, and Tina's brother went to a guy's apartment for dinner...an interior decorator by trade...and he gave us all a puff on this treated cig...well, I could barely walk and I sure didn't wanna eat anymore. Scary stuff...but I guess it's cheaper than dinner for six.

Cocaine...didn't do anything for me the first couple of times. Then I guess it found its brain receptor cells. Everybody was doing it then. The road crew would deal to the band...probably the only way they made a decent living. Everybody'd yak, yak, yak...to anyone at all...instant friendship for a few minutes. It made me simultaneously very talkative and secretive. Kinda like matter-meets-anti-matter. A problem waiting to happen. Too many late nights (it was usually accompanied by drinking) and spaced out days and soon I decided to stop. So other than a couple 'a wild nights, I stopped.

I saw people do funny things. Once, a Hollywood agent came over to the table in a restaurant where Jerry and I were eating...to say hi, I guess. He said hi, told us he represented some mutual friends, and then plonked his head down on the table and fell asleep...out. His girlfriend took him away, but he left a little white packet on the table.

Some friends got into heroin. It was cheaper. I tried it. Too strong. I wasn't exactly gonna get a lot of writing done on that stuff. But I guess it was a mythic drug..."be-bop...hard rock"...hip writers, etc. The French loved the stuff...musta thought it was cool.

Jerry and I got invited to visit the Hollywood producer Julia Phillips once...Jesus H. Christ!...a real Beverly Hills mansion, and she was in the back office looking like a mad scientist...the place was piled with scripts, records, Bunsen-burners, test-tubes, various highly flammable chemicals and books. A sharp cookie with real no-bullshit eyes and ears, but totally out of control. I'm glad none of us got into that stuff.

variado otoño

2011-10-20T07:30:00.001+02:00

Un libro:

"¿Dónde estaban los recuerdos puros? En casi todos se funden impresiones de otras épocas que se superponen y les confieren una realidad distinta. Los recuerdos no existen: es otra vida revivida con otra personalidad, y que en parte es consecuencia de esos mismos recuerdos. No se puede invertir el sentido del tiempo, a menos que se viva con los ojos cerrados y los oídos sordos.
En medio del silencio, Wolf cerro los ojos. Se sumergía cada vez más hacia delante, y ante él se iba extendiendo el mapa sonoro, en cuatro dimensiones de su ficticio pasado"

Boris Vian - La Hierba Roja

Un Vídeo:

Tom Judd - "Bruce"

Una entrevista: Guillem Martínez en Nativa

"Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà. Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte".

Un disc:

The Field - "Looping State of Mind"

Electrónica de un hombre solo
Cables, microcircuitos y ordenadores
Raíces de todo tipo.
Arte japonés, reminiscencias kraut-rock, hielo escandinavo en vena.
Mínimo de máximos por el loop y el sampler. El copy-paste, de nuevo.
Triste y resultón.
Ningún corte baja de los 7.30 minutos.

Una Opinión:

Javier Cercas - "Éxito Total" (El País Semanal)

"Para el lector, la escritura debe ser como el cristal de una ventana, que está ahí sin que se note, y que no llama la atención sobre sí mismo, sino sobre lo que transparenta (un cristal que llama la atención sobre sí mismo no es un humilde cristal, sino una vanidosa vidriera); por supuesto, esto es sólo una impresión, y además falsa -la escritura no transparenta la realidad: la crea-, pero es una impresión necesaria: en ese embrujo consiste parte importante del embrujo de la literatura. Por lo demás, da mucha paz espiritual sentirse una empleada de la limpieza".

Marsé por Montalbán

2011-10-17T09:11:00.004+02:00

Obra periodística (1974-1986) Del humor al desencanto

Cuando apareció Últimas tardes con Teresa, provocó un cierto malestar en los sectores intelectuales comprometidos, sobre todo entre los aún jóvenes profesionales, los valores recién fraguados en la universidad que habían vivido los hechos del Paraninfo (1956-1957) y la constitución de los primeros movimientos universitarios de izquierda. El juicio de Pijoaparte-Marse sobre aquella promociones críticas no podía ser menos benévolo: "Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: señoritos de mierda". Veinte años después de la aparición de la novela, habría qie añadir que algunos de aquellos pioneros de la contestación universitaria barcelonesa han llegado a redactar la Constitución y otros, a concejales del ayuntamiento del cinturón rojo o rosa.

Lo cierto es que el rayo aniquilador de Pijoaparte-Marse se dirigía contra la incipiente izquierda señorita, teatral y frívola que con el tiempo adoptó los objetivos de su clase congénita y convirtió su compromiso juvenil en los mejores y únicos años épicos de su vida.

Veinte años después, esa irritación pijoapartesca del ex relojero Marsé contra aquellos señoritos de mierda apenas si cuenta tras la relectura de la novela.

(El país, febrero de 1985)

Barrett Mirall/ llariM tterraB

2011-10-12T12:50:00.001+02:00

"La seva sortida del grup (la de Barrett), en circumstàncies misterioses, l'abril de 1968, es pot comparar a l'abandonament de Lennon després del "She Loves You" i al seu retorn a Liverpool per viure reclòs amb la tieta Mimi. O el cas del Pete Townshend abandonant The Who després de "My Generation" per establir-se a l'illa de Wight amb uns parents a criar pollastres".

David Bowie: See Emily Play

"Syd va escriure una cançó especial per l'esdeveniment, "Games for may". Un del personal dels Pink Floyd, vestit d'almirall es dedicava llençar trèvols per entre el públic mentre una enorme màquina de bombolles de sabó omplia el recinte d'esferes sobre les quals es projectaven llums i filmacions en 35 mm".

At the drive-in: Take up the stethoscope and walk

"Els Floyd van anar tres vegades al Top of the Pops a promocionar 'See Emily play'. La primera setmana el Syd va aparèixer amb la seva darrere adquisició en vellut i setí de la botiga de moda de King Cross, 'Granny Takes A Trip'. A la setmana següent, hi tornava, tot i que sense afaitar i amb les robes totes brutes i arrugades. A la tercera setmana, ja el teníem altre cop vestit de King's Cross..."

"Quan no ho volia fer (el programa) senzillament deia que si en Lennon no l'havia volgut fer, que ell tampoc el faria" - Roger Waters

Flaming Lips: Lucifer Sam

"Syd tenia el costum de mirar-te i arrencar a riure de tal manera que et feia sentir estúpid. Donava la impressió com si sabés alguna cosa important que tu desconeixies. Tenia aquest tipus de riure maníac que per això va quedar-li tan adequat el títol de 'The Madcaps laugh' al seu primer àlbum"
Jerry Shirley (bateria de sessió de "The Madcaps Laugh")

Ex-Crocodiles: Here I Go

"Ens enfrontàvem al fet inevitable de gravar el Syd de dues maneres, només: Una era construir una pista per a ell, perquè pogués tocar el que volgués i com volgués, amb el que es perdia una part elemental del que ell havia anat fent. L'altra forma era gravar-lo a ell primer i afegir nosaltres després la resta d'instruments, amb el que sacrificàvem una part important de la unió".

David Gilmour.

The Soft Boys: Gigolo Aunt

L'any 79 Syd Barrett torna definitivament a Cambridge. A casa de la mare. Acabat i arruïnat.
Aquell any, els Pink Floyd editen "The Wall". A les quatre setmanes de la publicació, n'hauran venut 600.000 exemplars.
Als dos mesos, 1.200.000.
Marc and the Mambas: Terrapin

Crazy Diamond
Syd Barrett & the Dawn of Pink Floyd
Mike Watkinson & Pete Anderson

Estupendo domingo

2011-10-09T11:55:00.003+02:00

"No pido mucho" - Veneno (1977)

No pido mucho
poder hablar sin cambiar la voz
caminar sin muletas
hacer el amor sin que haya que pedir permiso
escribir en un papel sin rayas.

O bien si parece demasiado
escribir sin tener que cambiar la voz
caminar sin rayas
hablar sin que haya que pedir permiso
hacer el amor sin muletas.

O bien si parece demasiado
hacer el amor sin que haya que cambiar la voz
escribir sin muletas
caminar sin que haya que pedir permiso
hablar sin rayas.

O bien si parece demasiado…

The Song:

Siempre a vueltas con el asunto (cansino) del idioma de los cuatro incultos de siempre. Un precioso poema de Miquel Martí i Pol adaptado por el salero de Kiko Veneno (de Figueres al món) para el libre disfrute de las mentes sin barreras.

Rotten: No Irish, No Blacks, No Dogs (1994)

2011-10-03T11:35:00.001+02:00

"Me quedé atónito cuando oí que la urna con las cenizas de Sid se había caído al suelo en el aeropuerto de Heathrow... Vaya forma tan terrible de terminar. Tiene su gracia que acabara en los tubos del aire acondicionado de Heathrow..." John Lydon

"Me acuerdo de un grupo que vino y le preguntó al guitarrista:
-¿Has afinado de alguna manera especial?
Resulta que no sabían cómo afinar la guitarra. No era cuestión de prejuicios, era pureza e inocencia" - Chrissie Hynde

"Todos los punkies se ponían a un lado de la calle y los teds en el otro,
y se enfrentaban en el centro" Billy Idol

"En una sesión de fotos que hice para el Daily Mirror posé atado a un crucifijo. Resulta difícil creer que en 1977 ofendiera a tanta gente. El caso es que aquella foto hizo imposible cualquier tipo de actividad social. No sé qué le pasa a los ingleses que se escandalizan con tanta facilidad. Curiosamente, son las típicas cosas que hace Madonna ahora y la gente piensa que es muy kitsch. Ahora lo llaman marketing y promoción, y la gente lo aprueba".

"Los McCartney me enviaron su calendario y me invitaron a cenar. Consiguieron mi dirección a través de un relaciones públicas. Pero yo no era capaz de sentarme con Paul y Linda McCartney y mantener una conversación normal. Querían hacer discos conmigo, pero me di cuenta de que si empezaba así me convertiría en una superestrella más del mundo del espectáculo. Todo sería irreal, falso, y no podría soportarlo"
John Lydon

"Es fabulosa la manipulación que hay en las clases altas. Forma parte de su espectáculo pero al mismo tiempos no les gusta que se vea lo degenerados y espantosos que son. Por su comportamiento dejarían a cualquier punki a la altura del betún. Lo suyo es pura depravación. Es impresionante la cantidad de bebida que pueden meterse, muchísimo más que la gente de clase obrera. Y es que son auténticos profesionales del bebercio y se pueden permitir remedios para la resaca de la mañana siguiente".

"Puede que lleváramos el terror a la vida cotidiana de la gente, pero también había mucho humor"

tardor 2011

2011-09-26T13:58:00.005+02:00

The Doors - Wintertime love

Winter time winds blew and freezin' Comin' from northern storms in the sea Love has been lost, is that the reason? Trying so desperately to be free

Okkervil River - King and Queen son

Be a being on two feet, with his heart trembling,
butchering for a king he believes in though he’s never seen.
Be the princess in that stone tower,
crying for that handsome butcher’s plight
(and, as some princess might, she still calls him a knight.)

The Blackeyed Susan - Memories (Cohen's version)

And all my faith to see I said all my faith to see
I said all my faith to see
Her naked body

The Stone Roses - What the world is waiting for

Anytime you want it then it’s there
All you gotta do is stop it
On the corner and ask
Say hey you don’t live today
Stop the world
Stop the world
I’m getting off

Soul Coughing - Screenwriter's blues

And the radioman says it is a beautiful night out there! And the radioman says Rock and Roll lives! And the radioman says it is a beautiful night out there in Los Angeles you live in Los Angeles

Serge Gainsbourg - Intoxicated Man

Je bois À trop forte dose
Je vois Des éléphants roses
Des araignées sur le plastron
D’ mon smoking
Des chauves-souris au plafond
Du living- room

Chico Buarque - Construçao

Bebeu e soluçou como se fosse um náufrago Dançou e gargalhou como se ouvisse música E tropeçou no céu como se fosse um bêbado E flutuou no ar como se fosse um pássaro E se acabou no chão feito um pacote flácido Agonizou no meio do passeio público Morreu na contramão atrapalhando o tráfego

John Grant - Sigourney Weaver

And I feel just like Sigourney Weaver
When she had to kill those aliens
And one guy tried to get them back to the earth
And she couldn't believe her ears

The Zombies - Beechwood Park

Oh roads in my mind
Take me back in my mind
And I can't forget you
Won't forget you Won't forget those days
And Beechwood Park...

Nacho Vegas - Que te vaya bien, miss Carrusel
(Van Zandt's version)
Un hombre del sur bajará la luz
Jugarás tu suerte a cara o cruz
Sé que suena cruel, Miss Carrusel Però ésta es tu vida

Gene Clark with the Gosdin Brothers - I found you
It's been much too easy to remember sometimes
How empty handed loneliness can be
But when you were there to ease my mind
There was so much of something that I need

Syd Barrett - Love Song
I knew a girl and I like her still

Disco Inferno - Sleight of hand

Barry Adamson - Straight 'til sunrise

In my head was every word that was said
Reverberating with consonants baiting me
I wish I had done what I said I would

Fang - Spring

Spring,
I can feel spring inside
It's running into my blood

Montserrat Roig - Ramona, adéu (1972)

2011-09-23T12:15:00.006+02:00

"Quan va néixer la nena, poc va faltar perquè totes dues no anéssim a l'altre barri. La nena és trista i lletja. Té un solcs a la cara que la fan escarransida i els ulls sortints, com si fossin de vidre. No serà feliç. Part de culpa la té en Francisco, posar-li Ramona! Ell deia que era un nom preciós, un nom per a una noia sense fums ni pretensions. A mi em sembla un nom de poble, per a dones desgraciades. Si haguéssim tingut un nen... Un home és lliure, pot triar el seu camí. Una dona no hi té res a fer, al món. De bon començament em va fer angúnia el manyoc de carn arrugada i resseca que ni sabia xuclar la llet de la dida. Emmagria i vaig pensar que se'm moriria. D'ençà que ha nascut, em noto desficiada, amb cap ganes de veure ningú. (...) Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té culpa, que em costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida."

Grizzly Bear - I Live with you

Robyn Hitchcock - Tromso Kaptein (2011)

2011-09-20T20:18:00.004+02:00

La vida com un fiord, túnels, fred i verd gespa. Dies curts, nits llargues i alcohol. Una tristesa de cotó, suportada per la Seguretat Social. Espadats, núvols i un darrer salt. Sembla que el Robyn Hitchcock conduïa l'any 82 per Noruega dins una furgoneta groga. Viatjava d'un festival a una cava amb un grup i les seves cançons. Eludint fanàtics d'AC/DC, agafant ferris per anar a l'altra punta del mon, aprofitant per treure una melodia, una que pogués depositar en una capsa. Que obriria en el futur. Algú va despertar-lo vestit només que amb una gorra de pilot. Sembla que eren les 7 del matí i feia un fred de collons.

Sembla que des del 2005, el Robyn Hithcock hi va sovint per aquestes terres del nord. Un nord que podria ser el sud de la seva vida, per la veu aquesta que es gasta, que s'arrossega per un camí de grava. Una tristesa de fiord, túnel i muntanyes acabades de repassar amb màquina talla gespa. Amb animals atípics, colors foscos i belles rosses que es tornen boges amb la nostra veu. Només que els hi respirem a a orella "Tromso. Kaptein". O alguna cosa semblant.

Raons per aixecar-se (part 3)

2011-09-16T08:29:00.009+02:00

El cumpleaños de Sara (17/09/1991)

Si la veis hoy saludarla, decirle que el mundo es como es, pero que no deja de girar. Si la veis, darle un achuchón, que se lo merece. Explicarle que a veces las cosas salen mal, por la falta de libro de instrucciones. Seguimos sin llevar el chip que todo lo reconduce, que corrige errores, que deshace nudos y traba lenguas. Veinte años de verbena resquebrajada, de cambios de colegio y de domicilios, ella, abriéndose camino por la espesura de la relaciones virtuales, recibiendo bits por impulsos entre pantallas y empujones. Si la veis, veinte tirones a sus orejas de princesa sin trono. Si la veis, decirle que aquí abajo todos la queremos, del primero al último. De los jardines colgantes a las plazas de azúcar fundido. De las nubes caerán sobre su cabeza besos de chocolate. Hasta quedar perdidos.

Te quiero, vida.
tu papi.

Rentrée

2011-09-12T19:00:00.009+02:00

Un spot:

Un libro:

Calaveres atònites - Jesús Moncada (1999)

"No oblidaré mai que, l'endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m'escarrassava endreçant una mica l'oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibar-me: 'No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guiati, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, aixó dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites'".

Una expo:

Desbordamiento de Val del Omar - Virreina Centre de la Imatge (Hasta el 2 de octubre)

José Val del Omar (Granada, 1904 - Madrid, 1982)
Cinematógrafo? Creador? Surrealista? Experimentador? Alquimista? Provocador? De las Misiones Pedagógicas Republicanas a la distorsión bajo el palio de Franco. Cubismo desbordado, mística en el fango, casta psicodelia más allá del ácido.

Un disco:

Roomate - Guilty Rainbow (2011)

Sonidos blandos para tiempos duros. Música de panal, ideal para olvidar la pose. Voz empastada en melodías soleadas, pop sin plano ni brújula. El artista abrió un día la puerta y se dio de bruces con el patio trasero, el típico de los trastos acumulados hasta la bandera. Ideal para perderse y no encontrarse. Para rebozarse en aceite y herrumbre. En la habitación del compañero quizás se encuentre la llave.

los 400 golpes - François Truffaut

2011-09-08T19:00:00.003+02:00

Una senzilla reflexió al voltant de la pèrdua de perspectiva.
L'altra dia, veient la pel·lícula als Verdi, no m'ho podia treure del cap. El París de 1958 lluïa brut, ruïnós, magnificat pel blanc i negre de la cinta. El dolor se'm menjava el cor, no només per la història, sinó pel passat de guerres, estretors i carències que traslluïen els carrers, les parets esquerdades, fins i tot els francs antics, devaluats com la vida dels francesos després del seu singular alliberament. Es va tocar fons, la 2ª Guerra Mundial va encarar l'ésser humà amb uns quants dimonis particulars. La por va forçar promeses mentre el món s'enlairava amb cartes noves. Els "400 cops" narra amb un naturalisme esparverant el naixement de la llibertat que arribaria just després de la reconstrucció, un cop netejat Paris. De moment, la llibertat del 59 (o millor parlar d'innocència) es duria uns quants mastegots i la pertinent injustícia sense la qual no tindríem història.
D'aquell blanc i negre al 3D actual. Dels polls i la brutícia a les operacions d'estètica. De demanar línia a l'operadora a la telefonia mòbil i Internet. Les innovacions fan la seva feina, els conceptes de sempre persisteixen, els que, un cop alliberats dels artificis, acaben enquadrant l'ésser humà com en un dels fotogrames dels "400 cops". Seguim practicant els mateixos trucs de mans de fa ja un temps. Seguim forçant al pobre llevataps que tantes i tantes gresques ens ha adobat amb el seu plop. I encara li demanem raons. ¡Pobre estri!

Bob Dylan Crónicas Volumen I

2011-09-04T13:21:00.004+02:00

"Un día que ella llevaba gafas de sol metálicas me vi reflejado en miniatura y pensé en lo mucho que había empequeñecido todo"

- ¿Hacia dónde crees que lo vas a llevar? - me soltó Robbie (Robertson) de repente
- ¿Llevar qué? - pregunté
- Ya sabes, el panorama musical.
¡El panorama musical! La ventanilla estaba ligeramente abierta; la bajé del todo para el resto del trayecto y dejé que el viento racheado me soplara en la cara, esperando a que pasara el efecto de sus palabras

Love Minus Zero No Limit

"Consistía en auténticas canciones folk, sin concesiones, con la base de un rasgueo incesante y estridente, o acababa ahuyentando a la gente o bien despertaba en ellos una curiosidad que los impulsaba a acercarse más aún para ver de qué iba ese rollo".

Spanish Harlem Incident

"Todo lo hacia deprisa. Pensaba deprisa, comía deprisa, hablaba deprisa y caminaba deprisa. Incluso cantaba deprisa. Me convenía relajarme si queria convertirme en un compositor con algo que decir".

"Elvis Presley. Ya nadie le escuchaba. Habían pasado años desde su irrupción en el panorama musical con su estilo novedoso que elevaba las canciones a otra órbita. Yo seguía poniendo la radio, más por hábito inconsciente que por otra cosa. Tristemente, todo lo que oía no era más que un tazón de leche caliente con azúcar sin un ápice del espíritu de la época, a lo doctor Jeckyll y míster Hyde.

Johnny Rivers - Positively 4th street

"Nunca había previsto las consecuencias de la senda que había tomado, y no me gustaban. No era el maestro de ceremonias de ninguna generación, y la idea generalizada de que lo era debía ser erradicada. Me parecía esencial garantizar mi libertad y la de mis seres queridos".

&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/iframe&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/font&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;font style="font-weight: bold;"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/font&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;

"Hacía un día gélido, y aunque quizá no me había aplicado a fondo en algunas cosas, mi mente estaba entrenada, en orden, por lo que no sentía frío. Poco después, recorría en un coche las llanuras nevadas de Wisconsin, con las sombras de Baez y Elliott a mis espalda, pero cerca. En realidad, el mundo al que me dirigía, aunque iba a experimentar muchos cambios, era el de Jack Elliott y Joan Baez. A pesar de ello, yo blandía un machete para abrirme camino hacia dónde la vida prometía algo más, donde sintiera que mi voz y mi guitarra casaban con el entorno".

Simply twist of fate:

"La gente me dice que es un pecado,
saber y sentir desde tan adentro
Sigo creyendo que ella era mi alma gemela, pero perdí el anillo.
Ella nació en primavera, y yo nací demasiado tarde
Culpen a un simple giro del destino".
(o, digo yo, a una torcedura de tobillo del destino
que, entre una cosa y otra, viene a ser lo mismo)

cançons d'estiu

2011-08-29T20:26:00.001+02:00

Anímic (Hannah 2011)
"Hannah"

El petit de Cal Eril (Sargantanes al Sol 2009)
Amic dels Animals

Lee Morgan (Cornbread 1966)
Most Like Lee

Milt Jackson & John Coltrane (Bags and Trane, 1961)
The late late blues

Alain Bashung (Fantaisie Militaire, 1998)
La nuit je mens

The Divine Comedy (Casanova, 1996)
Middle-Class Heroes

Sieben (Ogham inside the night, 2005)
Ogham the Knowledge

XTC (Black Sea, 1980)
Sgt. Rock

Cançó d'estiu:

De la platja a una plaça, banderetes de fanal en fanal. Refrescs i combinats amb talls de llimona. Becaina i acidesa, bicarbonat per lliurar-nos del foc i fer espai a la següent gresca. Unes paraules suaus en la nit calitjosa. Petons amb llengua entre el jovent acabat de fer. L'avi insisteix l'àvia que els deixi estar. Panxes satisfetes de gelat i paella. La dona que arrufa el morro quan l'home canvia de cadira, l'home que n'està tip de la sogra, com cada estiu. Els televisors atipen el personal de ximpleries; toros i melics al descobert, rosses inabastables i camises de ratlles amb el coll aixecat, raybans autèntiques, biquinis i pameles. Pell colrada i llet corporal entre una ventada de sorra i carn a la brasa. Damunt la taula, vi blanc i musclos al vapor. Riures amb mal de cap; encara hi ha qui porta les pestanyes postisses de la nit anterior. Mentrestant, la gent va picant.

Tornada de vacances

2011-08-23T17:39:00.018+02:00

Katerine - Philippe Katerine (2010)

Philippe Katerine (Chantonnay en Vendée 1968).
Clàssic espècimen pop francès. Artista Diagonal. Collita del 60, fill musical de perillosos socials i díscols com Gainsbourg, Polnareff o Dutronc.

Net d'ideòlegs com el gran Boris Vian, artista per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per la barreja de gustos i colors, sense perdre de vista la provocació i l'espectacle.

Francès pels dos colzes i els quatre cantons, teatral com el music hall, carn de missatge enllaunat, d'homenatge constant, d'anís barrejat amb aigua, tall de pa amb fromage. Universal prés de Nantes.

Bien. Bidet, bipolar, bisexual, bigam, bicèfal, bípede, bífid, binari, bifocal, bigotut... viciós.....

Disc de 24 cançons, i de 24 clips realitzats pel baixista i amic de l'artista, Gäetan Chataigner (i protagonitzats uns quants dels vídeos, també). 24 cançons per gaudir-ne de totes les maneres possibles.

O com es deia fa ja una pila d'anys, com a mínim un al dia.

Doncs això:

enllaç

De gira con los Ramones

2011-08-14T12:01:00.001+02:00

"La primera vez que los vi, fue en un concierto de los estudios Performance... tocaron 32 canciones en 15 minutos y todos nos quedamos mirándonos los unos a los otros. ¿Qué había sido eso? Sucedió tan rápido que apenas nos dimos cuenta de qué había ocurrido"
Bob Gruen (fotógrafo)

"Las conversaciones con Joey eran limitadas. Daba respuestas rápidas. Más tarde se abrió un poco, pero no mucho. Era cordial pero no decía demasiado".
Chris Franz (Talking Heads)

"A mi me odiaban. No le importaba a nadie. Para estar en los Ramones tenías que ser un miserable" Dee Dee Ramone (bajista)

"Un ejemplo de la negativa de Johnny a cambiar era su corte de pelo. Era muy remilgado con su pelo. Nunca se lo cortaba estando de gira"
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)

"Tocamos nuestro repertorio de 20 o 30 minutos y ¡BAM! se acabó.... Estaban todos esos leñadores fornidos, tirándonos botellas porque no habíamos tocado suficiente. Nos escurrimos por la puerta trasera. Fue una situación difícil.
Monte A. Melnick (Road manager de The Ramones)

"El rock'n'roll estaba hecho para punks desde que comenzó a mediados de los 50's. Punk es tan solo rock rebelde para todos los chavales, no una pandilla de viejos tocando para las madres y los padres"
Johnny Ramone (guitarra)

"Nunca tuvimos un accidente. En 22 años rara vez nos multaron"
Johnny Ramone (guitarra)

"Los Ramones no causaron demasiados estragos en los hoteles, principalmente porque debían pagar los destrozos. No éramos Led Zeppelin, que disponía de un extra de diez de los grandes para desembolsar si alguien se cargaba una habitación. Los Ramones aprendieron deprisa que lo que se rompía se pagaba".
Monte A. Melnick (Road manager)

Llum d'agost

2011-08-03T06:53:00.022+02:00

un article
"Tot és política dissortadament" - Ernest Sena

Tants anys lluitant per la separació de poders, perquè la cosa pública i els seus servidors s'ho acabin menjant tot. Reformulem la democràcia i la política. D'acord. I, amb nosaltres, què fem? Perquè som els ciutadans, els principals responsables: D'haver-ho permès: votant a qui tots sabem, o no votant. Hipotecant el nostre futur, gastant el que no tenim. Acceptant les seves factures sense la més mínima resistència.

Mark Stewart & Maffia - "The lunatics are taking over the asylum"

Un disc

Matana Roberts - Coin Coin chapter one: Gens de couleur libres (2011)

Matana Roberts, experimentada saxofonista de Chicago, aplica a la seva música el mateix esperit rapsoda de Charles Mingus per tornar-nos al jazz més visual. Trencant o saltant barreres, amb tota una big-band penjada a l'esquena, l'artista opta pels carrers foscos que circulen paral·lels a les grans avingudes lluminoses. A la manera de Mingus, Matana fa sonar el fuet de l'esclavatge per damunt les nostres orelles, tot recordant-nos que no fa tant dels grillons, les cadenes i la segregació dalt d'autobusos de dos colors. De la mateixa manera que ells van fer per defensar-se, Matana planta cara a l'abús a base de gospel, dixie, l'exorcisme del free-jazz; amb la veu, l'aire dels pulmons, el tempo dels dits. Amb el coure dels instruments.

el disc

Un clip:

Omodaka: Hietsuki Bushi

Històries entre mill i arrossars

Un llibre

Lev Tolstoi - Guerra y Paz
"Como cobertura bajo el fuego enemigo, tal y como contaba a Pierre el príncipe Andréi: había quien hacia cestitas de mimbre, quien construía, quien ponía vallas a las casas, quien reparaba las botas. Era demasiado horrible estar bajo las balas para no hacer nada. Era demasiado horrible estar bajo la vida para no hacer nada. Y Pierre necesitaba hacer algo. Y lo hizo. Manteniendo vivo únicamente de la masonería el misticismo, leía y leía libros de autores místicos. Descansaba de la lectura y las ideas entregándose a la charlatanería en los salones y en el club. Después de comer y hacia la noche, bebía bastante. Para Pierre, la necesidad de beber vino residía de nuevo en la coincidencia de dos motivos antagónicos que confluían en uno: beber vino comenzó a ser para él una necesidad acuciante. (...) Al mismo tiempo, solamente cuando se bebía un par de botellas percibía que el terrible y complicado nudo de la vida no era tan pavoroso."

Una expo:

Brangulí Barcelona 1909 - 1945
CCCB

Requiem De Verano

2011-07-28T09:02:00.010+02:00

"Gatos, tendedero y balcón", díptico de mi hija, Sara Márquez

La máquina.
Acabé la novela. "24 horas antes". Se acabó.
Todo se ha cocido y elaborado desde el interior para afuera, como un cocinero entre paredes grasientas de sinceridad. Pringado de viejas mentiras, manoseadas con lengua torcida, borracho de felicidad por cada una de las frases que he retorcido hasta hacerla chillar de dolor. Como mi cerebro. Horneado con forma de corazón. De dentro a fuera

The Beta Band: "Inner meet me"

Y qué tiempo más cabrón. No digan que no. Verano 2011, nos asiste una manera de entender la vida propia de las Islas. A los amantes del sol y las terrazas no les queda otra que el refugio de la madera y la espuma que brote del surtidor. Y que alguien les caliente la copa. Esperábamos el azul incorruptible del agua...

Timber Timbre "Black Water"

Y es que las cosas no son siempre de ese color que quisimos creer cuando andábamos en pantalón corto o falda plisada. Cuando nos pelábamos las rodillas, soplaban otros vientos, vientos de apariencia recia pero tímidos...
Ahora nos dedicamos a recomponer el pasado en la memoria, al estilo moderno del Copy Paste. Aquí recorto un trozo, allá lo pego. Y si no encajan...

Leire: Las canciones tienen nombre:

Dedicada a esa peña inquebrantable de músicos reunidos (Geyper) en Taradell. Entre brasas, conejos y recuerdos. Con las prisas urbanas y sin ellas, con el sol a la espalda y el pasado como artículo de complemento.

Ahora encima se adelantan la fiesta. Ellos. La fiesta de la democracia, el trámite de un domingo de pollo, cava y roscón. De siesta ruidosa frente a una de esas películas infernales con más de mil pases a la espalda. De resaca (guarra) cuando abandonemos el sofá, la butaca o el tresillo y conozcamos el resultado de la barba. Porque tendremos barba, tanto sí como no. Como la de Santa Claus, pero versión cuartelero-chusquera. 20N. Democracia Fiesta Caídos Brazo Valle Alzado Traje Bigote Rosa Azul Gaviota. Titulares. Negocio. Me derrito. Todo.

R.E.M. "Stand"

Y ya, para acabar el sermón, una demostración creativa de Sara M., a quien John Self y su equipo dan amplia cobertura. En esta ocasión se trata de un montaje: el vídeo corresponde a la presentación de personajes del vídeo-juego Team Fortress 2. La música de Johnny Cash, la canción "Ain't no grave". Que lo disfruten

Rock and Roll Anathomy

2011-07-24T00:00:00.011+02:00

Cervell

El rector de l'assumpte. Cal tenir-lo ben obert. Despert davant qualsevol contingència. Pel que pugui ser. Tant si és aprofitable com si no.
Frank Zappa: Who are the brain police:

Ull d'explorador, que ho vegin tot, que no es deixin ni una engruna per observar...
Nazz: Open your eyes:

... ni res per ensumar

El Cor. Brúixola i motor. Sembla que funciona millor quan més s'espatlla. Quan més ens deixi tirat. O això diuen.

Fleshtones: Deep in my heart

Mans: evidentment, per agafar-ho tot. Tot el que podem.

Townes Van Zandt; Two Hands

Pulmons....

Que fem d'aquest aire infumable?
L'hem de seguir respirant?
Per què no amagar-nos a la cova?
Per què no JA la vida artificial?

Radiohead: My iron lung

Ànima: que seriem sense ella? Animals feliços. Potser uns, potser uns altres, no tant. Depenent de la roda de la fortuna, del dit de Déu, d'una anterior reencarnació, de com deurien morir. Coses d'aquestes...

Malucs: l'inici de tota la història, d'un dissabte vespre, d'unes escales de soterrani. D'un forat de barra que l'atzar ens té reservat. D'un desconegut. D'un llenguatge desconegut fins ara. Tu, deixa'ls fer, no t'amoïnis per res. Parlaran ells per tu durant tota la nit.

The Charlatans - Up tu our hips

Cames. És de calaix: com més llargues les tinguis, més amunt arribaràs. O no.

John Lee Hooker: Big Legs - Tight skirt

I per acabar aquest repàs... que no seriem, oh Déus de l'Olimp i la perfecció, sense una ració de burilles, una altra de caspa, una més de cerumen, o una mica d'aquell olor de peus després de treure'ns els mitjons

Frank Zappa - Stinkfoot

Orrin Evans - Captain Black Big Band (2011)

2011-07-19T19:12:00.003+02:00

Hi ha moments en la vida que resulta necessària la píndola aquesta. Ja m'enteneu. Que sí, que està molt bé això de xapar la barraca a les set amb el cap com grup electrogen, com gel líquid. Amb el sol convertit en un gong reverberant.
En un moment donat resulta gairebé vital una altra mena de longitud d'onda.

Ni que sigui per l'esforç, ni que sigui per amor a la música, pel pessigolleig, el pinçament de neurones, els dits creuats fent força, els ulls enteranyinats per alguna cosa semblant a l'emoció. La temperatura corporal convertida en escala que bellugarem a base de glissandos.

L'invent aquest del pianista Orris Evans al capdavant de la seva Captain Black Big Band és un homenatge, un auto-homenatge fet de coure, fusta, tripa i ivori. De veus de Déu i harmonies, de suors multicolors, d'espais tancats de sostres baixos, de fums i perfums. Mirades, d'una taula a una altra. Plaer i talent, com una torrentada puntual dins un vestit creuat amb armilla i corbata. Com manen les normes de la casa.

Claudio Magris - Microcosmos

2011-07-16T09:11:00.003+02:00

"La correcció de la llengua és la premissa de la claredat moral i de l'honestedat. Moltes bretolades i abusos violents neixen quan es potinegen la gramàtica i la sintaxi e es posa el subjecte en cas acusatiu o el complement d'objecte en nominatiu, embullant les cartes i intercanviant els papers entre víctimes i culpables, alterant l'ordre de les coses i atribuint els fets a causes o promotors diferents dels que efectivament en són, abolint distincions i jerarquies en un garbuix enganyós de conceptes i sentiments que deforma la veritat.
Per això fins i tot únicament una coma en un lloc erroni pot combinar desastres, provocar incendis que destrueixen els boscos de la Terra. Però la història del professor Karolin sembla dir que respectant la llengua, o sigui la veritat, fins i tot la vida la fa més robusta, un mateix s'aguanta una mica més segur sobre les cames i és més capaç de fer quatre passos gaudint del món, amb aquella vitalitat sensual que com més lliure està dels embolics dels enganys i dels autoenganys, més deseixida és. Qui sap quantes coses, quants plaers agradables i alegries es deuen, sense saber-ho, al llapis vermell dels mestres d'escola"

Més o menys podríem dir allò tan gastat que les paraules les carrega el diable en persona. Però anem fent. Més ara. Amb la comunicació com el fet més fonamental en les nostres vides actuals. Doncs, anem disparant que després ja demanarem perdó.

Johnny Cash: I was there when it happened

Colin Stetson - New History Warfare Vol. 2: Judges

2011-07-11T17:52:00.006+02:00

Colin Stetson: Saxo Barítono, sin trampa ni cartón. Colaborador habitual de gentes tan variopinta y dispar como Laurie Anderson, Tom Waits, TV on the Radio, LCD Soundsystem. Él y esa especie de monstruo golpeador. Él, sus mofletes y pulmones. Y el viejo mito de soplaré, soplaré y la puerta derribaré. Insisto, sin trampa ni cartón. Todo lo que oyes, se lo ha sacado de la manga(y de su laringe) sin apaños de estudio. Nacido en la mítica Ann Arbor de Michigan (terruño de los Stooges y los MC5), ahora reside en el Montreal canadiense. Uno de los productos folclóricos de este 2011. Saxo barítono y nada más. El resto, se lo compondrá el oyente. Como suena.

Para muestra, un botón.

Pierre Michon - Vidas Minúsculas

2011-07-06T20:04:00.011+02:00

"¡Qué bien iba a escribir!, declamé sin embargo; ¿acaso no bastaba con que mi pluma dominara la centésima parte de esa fabulosa materia? Pero ¡ay! sólo lo era porque no tenía ni toleraba amo alguno, aunque fuera mi propia mano. Si la hubiera escrito no hubiese dejado en la página más que cenizas, como un leño después de quemarse o una mujer después del placer. Vamos, de todos modos, iba a escribir, al rato; no había prisa, A las cinco de la tarde, me castañeteaban los dientes. Con el agotamiento del artificio que lo había suscitado, mi ojo solar se eclipsaba bajo una noche gris que llenaba de tinieblas el universo: miraba sobre la mesa una pila de papel blanco intocado; ningún eco en la habitación muda celebrara la memoria de la obra impotente una vez más proferida, eludida. Así pasaba el tiempo: el árbol histórico afuera de la ventana se adornaba cada día de hojas más parlanchinas que nada debían a la locuacidad de una mujer antes inspirada, muerta".

Boris Vian: On n'est pas là por se faire engueuler

Mig any i un dia

2011-07-03T17:42:00.001+02:00

Musicalment.

Bill Callahan, indignat, com sempre. Brillant. Intens, Sincer. Punyent.
Monolític. Emperador i senyor del camp per les ànimes més urbanes.

Drover
"Apocalypse" (2011)

Cass McCombs, profundament trist. Melangiós al limit de la resistència.
La bellesa com a antídot. Farà plorar les pedres mentre et trenca el cor.

Buried Alive
"Wit's end" (2011)

Dr Dog. Delícia en estudi, delícia en directe. La joie de vivre aquesta que, a vegades, ens fa tirar endavant. Doctes i canins amb un extra d'esperança.

Army of ancients
"Fate" (2008)

El columpio asesino. La molt respectable ciutat de Pamplona no ha tornat a ser la mateixa després de l'aparició d'aquests nois. Massa San Fermín al cap, massa patxaca, massa nena mona i molt armari per ventilar. Del vinil de tots aquells alçacolls, se'n podrien fer uns quants discs.
El regreso del evangelista
"De mi sangre a tus cuchillas" (2006)

Els Surfing Sirles. Garatge rock entre Kinks i Pau Riba. Talent en creixement, el d'una generació. Capacitat inequívoca per trencar cadenes de complexos. Rient i dient trenta tres, la fórmula quaranta quatre. A totes les farmàcies. A pic i barrina.

El ie-ie del alquimista
"LP" (2010)

Everything, Everything. L'indefinible com malaltia. Exhibicionisme de cordes bucals, amb els vells grups ballarins dels 80's al cor i al clatell. La possibilitat real d'espantar als nostres germans grans. De fer forat. Amb l'estratègia d'un pas endavant i dos enrere.

Photoshop handsome
"Man Alive" (2010)

Fleet Foxes. Banda del any, disc de l'any. Cançó de l'any. El triomf de la modèstia, de la bellesa i les harmonies. El de la clarividència, també. El del talent sense pors i escarafalls. Brutes les ungles encara de terra.

Sim Sala Bin
"Helplessness blues" (2011)

Nara Leao. Una altra manera fàcil de fer les coses. Tropicalisme. Obrint la boca, en tens prou perquè hi creixin papagais, palmeres, sorra blanca i aigua turquesa. Perquè tot sembli una festa. Per fer un tomb en el temps

Berimbau
"Nara" (1964)

Of Montreal. De Athens, Georgia al món, per la festa i la disbauxa. Pels excessos de tot tipus. Fins arrasar l'Olimp. Barra lliure de Janelle Monae per acabar-ho d'adobar. Funk psicodèlic al estil Prince, més enllà de la matinada.

Enemy gene
"False Priest" (2010)

PJ Harvey. Sembla recuperada la forma de temps passats un cop transfigurada en madrastra de la Blanca-neus. Això sí, sense els set nans. A pel, decidida a agitar consciències, a remoure les butxaques d'aquests difícils temps que corren.

The words that maketh murder
Let's England Shake (2011)

Sparks. Un comiat com Déu mana. Com els enyoro. Aquells comiats del mort després del sepeli. Aquelles bufes que pagava el finat, després de l'ànec amb peres o de la botifarra amb seques, tant se val. Encara calent el cos al nínxol, encara no acabat de plorar....

Hasta mañana, monsieur
"Kimono my house" (1974)

Mig any

als comentaris....

Charles Mingus (2): El retorn de l'home del sac

2011-06-30T08:00:00.004+02:00

"- En otras palabras, yo soy tres. Un hombre que permanece siempre en medio, despreocupado, inmóvil, observando, esperando a que le sea permitido expresar lo que ve a los otros dos. El segundo hombre es como un animal asustado que ataca por miedo a ser atacado. Luego está la persona extremadamente cariñosa y amable que admite a la gente en el templo más sagrado de su ser y soporta los insultos y es confiado y firma los contratos sin leerlos y lo enredan para que trabaje barato o por nada y, cuando se da cuenta de lo que le han hecho, siente ganas de matar y de destruir todo, incluso a sí mismo, por ser tan estúpido. Pero no puede: vuelve a encerrarse en sí mismo"
"- ¿Cuál es el verdadero?"
"- Todos son verdaderos"
" - El hombre que observa y espera, el que ataca porque está asustado y el que quiere confiar y amar, pero se retira siempre que se siente traicionado. Mingus Uno, Dos y Tres ¿Cuál es la imagen que quieres que vea el mundo?

pagina 1: "Menos que un perro" Charles Mingus

- ¿Que me busque un bajo?
- Es es. Tú eres negro. Nunca llegarás a nada en la música clásica por bueno que seas. Si quieres tocar, tienes que tocar un instrumento negro. No puedes darle al chelo, ¡así que tendrás que aprenderle a ese bajo, Charlie.

Sin saber siquiera los nombres de las cuerdas, o cómo afinar su instrumento, Charles empezó a practicar a todas horas, de pies, junto al mueble de la radio RCA Víctor del salón, y al cabo de unas semanas empezó a cogerle el truco.

pag. 62-63

- Miles, eres un vulgar.
- Quiero oír soplar a Bird i no tanta conversación gilipollas
- Pues vamos. Uno, dos, uno, dos, tres cuatro.
- Síiii, Bird. ¡Toca, pequeño! ¡Dale, hombre!
- ¡Bravo!
- Damas y caballeros, ¿van ustedes a callarse y escuchar a ese hijoputa?
- ¡Miles! Cuidado, hombre. No puedes decir eso.
- Mierda, tio, tapo el micrófono en lo de hijoputa ¿Os acordáis de cuando Monk llamó por el micrófono siete veces hijoputa al dueño del club en Detroit porque no tenia un piano en condiciones?
- Pero lo tuvo la noche siguiente. Si hubiera llamado "señor", habria seguido con el mismo trasto viejo.

pag.136

Gunslinging bird:

"Se supone que el jazz no da millones a nadie, pero de eso es de lo que va la cosa. El dinero se lo embolsan los que no lo merecen, pero los más puros están en la calle conmigo y con Bird y nos llueve encima, tío. Me iba mejor cuando nadie más que los músicos me conocía. Puedes estar seguro de que el jazz deja de serlo cuando el hampa se adueña de todo y lo maneja estrictamente por los beneficios e incluso de ja fuera a los agentes de color. Te hacen callar y te engañan con las cuentas de tus ventas de discos y, si te lo tomas bien, dicen al mundo que eres un verdadero genio. Pero si no les sigues el juego, hacen correr la voz de que vas buscando líos, como me hicieron a mi". Fats Navarro a Charles Mingus.
pag. 162

Gunslinging bird (por Chuk D.)

29 regles

2011-06-29T07:04:00.008+02:00

Unes més obvies que d'altres. Totes abastament conegudes. Però una darrere l'altre, gairebé cola. Sembla una oració, per la creativitat, pels temps moderns. Fins i tot pel retrobament d'un concepte: senzillesa. De tornar al blanc, a la línia més aviat tova. Al concepte en un cop d'ull, un batec o un sospir.
La publicitat també viu la seva particular crisi. La de la repetició de conceptes i la manca general de creativitat. O podríem parlar directament de decepció?
Potser tornant al principi...
Qui sap

Indigneishon

2011-06-23T07:30:00.006+02:00

Arranca el vídeo y te encuentras al cantante detrás de la batería y "de qué va todo esto", te dices. Provocación. Más allá del mensaje, del ajuar, de los espinosos riffs de guitarra y el marcial golpe de tambor. Cosida en sus caras la nausea del tiempo que les tocó vivir, con las Malvinas en la mochila y Maggie Thatcher entre otras lindezas. Bueno, pues patada a la puerta, a la palanca de la motosierra, al bidón de gasolina, a todas las pintas de negra del mundo reunidas. Cuanta más espuma, mejor.

Rubios, bien nutridos, incluso con una más que digna dentadura. Pero hasta los huevos de que les digan que no son más que unos mimados, maleducados, con un futuro en sus manos que ellos van a deshojar de manera equivocada. En un momento determinado, saldran del barro, cuando sea, como detritus de río, a camara lenta, hacia la desembocadura. Blando tsunami, irán arrastrando lo que encuentren en su camino. Rubios, bien alimentados, con su dentadura. Hasta los huevos.

También creció Mozart oyendo animaladas sobre lo que no tocaba. Por necio. Que esperara a que abrieran las puertas para entrar. Que ellos, los otros, ya habían pasado por ello y que su veteranía les hacía mejores, más sabios y hermosos. Como Mozart, citó a los ángeles para cogerles del cuello y recordarles el catálogo entero de enfermedades que habían prometido desterrar y que se habían pasado por el forro. En aquel incumplimiento halló la fuerza. Se pasó al enemigo, adoptando la forma de su mal preferido. Elefantiasis musical.

Por fin encontraron la avenida que andaban buscando, la de los ladrillos dorados que prometían sacarlos del ghetto. Envueltos en papel de biblia, forrados en versos de evangelio, proclamaron que Martin llevaban mucho tiempo en el hoyo. Demasiado. Que sí, que les habían quitado las cadenas pero para convertirlos en bufones de la corte. Un momento de lucidez negra. "Y ahora te la cantas tú, blanco sucio hijodeputa", gritaron haciendo uso de una cornucopia después de vaciarla de lujuria y riqueza. Los versículos, aquellos que fueron primera lección, ahora decoran sus lavabos de oro y mármol. El gospel se lo dan a comer a sus perros rabiosos de religión. Eso.

Principalmente vida de carretera, café malo y una persecución sin fin. La felicidad, en el mejor momento de la historia moderna, no ceja de respirar en nuestros cogotes. Con esa profusión de azul Ektachrome, de informal mezclilla en el cuerpo, con esas sonrisas repintadas, tocadas por una bonita pamela. La felicidad de todos que sólo unos pocos van a disfrutar. Los restos de la fiesta van directos a la basura. Aunque digan que no existen, son. Están ahí, en los márgenes de esa pantalla que nos han cosido a los ojos. Ataviados de azul, caminando en fila, con tobillos encadenados. No son sólo esos. Somos todos. Desde el corazón de un invierno nuclear.

En la vorágine del british pop rock, John Lennon había convertido su nariz aguileña en objeto de adoración, los Stones habían mellado hasta la última de sus navajas queriendo ser los más malos. Donovan había encandilado a la última madre del Imperio Británico con la broma esa de fumar piel de plátano. Las chicas volaban a las farmacias a por anfetamina para sus dietas de cintura de avispa. Hasta el ácido estaba bien valorado, como análisis del auto-conocimiento. Que más? Pues que alguien debía salir por la izquierda a contar unas cuantas cosas sobre los verdaderos working class heroes. Y que se dejaran de tonterías, que no todo era tan azul y bonito.

La SugarPlástica

2011-06-16T22:23:00.002+02:00

¿És un OVNI, un avió, Superman?

The Sugarplastic es formen com a banda de pop rock a finals dels 80's pels volts de Hollywood, Califòrnia. Són i seran per sempre més: Ben Eshbach (guitarra, tecles i veu), Kiara Gelles (baix) i Josh Laner (bateria)

Parla Ben Eshbach (desl seus companys de banda abans de començar l'aventura): "La música de la que parlàvem era sempre la fosca música de Bauhaus, Sex Gang Children i Dead Can Dance". El Ben Eshbach, per allò d'aportar alguna cosa nova a la conversa, va parlar-los dels seus Killing Joke. Va ser acceptat a la colla al moment encara que ningú tenia ni idea de qui eren els tals Killing Joke. Val a dir que tampoc els va influir massa.

No, definitivament, no.

Torna a ser el Ben Eshbach i els seus records: "El Kiara, el Josh i jo teníem un munt de cintes dels primers assajos. Els enregistràvem tots. Tots els nostres assajos en mono. Tots, horribles. A més, no a totes hi sona música. I això que encara no teníem nom. Una setmana ens deiem Dynamicron, la següent Broccoliesque o Coet Microscòpic...."

Sugarplastic van anar fent com banda instrumental mentre no trobaven un cantant que els fes el pes. Ben Eshbach: "Volia enregistrar unes quantes cançons per poder escoltar-les a la meva cambra. Com odiava fer això (de cantar)". Doncs no li va quedar cap més remei.

Radio Jejune (1995)

Salvem les malèvoles comparacions amb els XTC. Llavors ens trobem amb tres paios enamorats d'aquest pop que busca complicacions darrere qualsevol cantonada. Les troben? Potser el que hi trobaran són un munt de planxes de surf, força sorra i uns barbuts beguts dins unes samarretes de ratlles brutes. Amb ganes de brega. Els nostres nois, gran amants de la pau, tot i nascuts a l'estressant Los Angeles, sortiran per cames.

How A little:

Ben Eshbach sobre els XTC: "Ens deien 'ei nois, se que no us agraden aquestes comparacions' quan ens entrevistaven. I nosaltres que només fèiem que posar els ulls en blanc i repetir: XTC. El fet es que mai ens ha molestat que ens hi comparessin".

Bang, The Earth Is Round (1996)

¡Bang! The Sugarplastic fitxen per Geffen, una companyia amb cara i ulls. L'oportunitat del salt. El disc que van fer s'ho valia. Pop tou i ben temperat, llest per ser manipulat com toca pels que saben fer anar la màquina dels diners. Però, en alguns casos, llavors... be el Ben Eshbach ens ho explica: "Mai he entès la urgència aquesta de les llistes i els calés. No es que sigui tímid o que vagi d'artista però... " El Ben no entenia això que no es pugués fer un disc i prou. Que calgués fer gires de promoció, i lluir somriures que et fessin pujar en les llistes d'èxits. Fer un disc, passar-s'ho bé. Ni llistes d'èxits, ni pela llarga, ni super gires. Un disc i prou. "Trobo que no és tan difícil d'entendre".

The Way this is:

Es comença a parlar d'ell. Geffen fa la seva feina de promoció. Ràdios, premsa. Entrevistes, titulars. Una ciutat i una altra, el boca a orella de rigor. Llavors, cansament. Van començar a tocar, una pila de concerts. Eshbach: "El problema és que odiaba tocar en directe. Encara avui. Tota aquella martingala dels fans venint a veure't al camerino amb el 'que bons que sou'. I jo que que no me'ls creia. Que se'n fotien de nosaltres. Que només volien que tornessim a l'escenari per seguir rient-se de nosaltres".

Folks:

Resin (2000)
Els va costar. Primer calia que Geffen se n'afartés d'ells i els fes fora. Després, el material. I productor. Lentament van reunir 17 cançons amb Andy Metcalfe (Soft Boys y Squeeze) per a una colisió digne d'estels. Les influències es mantenen inalterables. La fe els permet creure en els miracles. Amb una vida lluny dels escenaris, sense gires de promoció, ni managers. Com sempre Eshbach creu que després de l'intent frustrat a cal Geffen, aquest "Resin"és el realment autèntic. Per una vegada, li donarem la rao.

Little ash statue:

Will (2005)

Cinc any més tard, què ha passat? Ni en la biografia dels nois, se explica res. Fins i tot, Ben Eshbach ha callat per sempre més. Potser és que feia massa temps que els apretava la sabata. O van decidir que era massa temps sense sortir i totes aquelles cançons se'ls acabarien per fer malbé. Van arreplegar els instruments, van tancar-se en un estudi, a saber quin i de quina manera, etc...
Va ser com si no passes el temps.

The roundabout

Mentida: "William Cooper Glenn (El Will que dóna nom al disc) va ser una inspiració per mi, ell em va encoratjar a perserverar en la escriptura de cançons d'una manera únicai, el resultat és que ell es va convertir en part de la meva identitat musical. Ell, el meu millor amic, va morir el 16 de març del 2001. El disc està dedicat a la seva memòria, i a la de la seva dona Àngela i a la del seu fill, Henry"

Underwater

Sembla com si el final de la història tots els seus ogres, els del amic Ben Eshbach, principalment, tipus els germans Wilson dels Beach Boys, o el malalt del Andy Patridge, hagin tret a passejar al seu hereu predilecte (en aquest cas aquests Sugarplastic), per un picnic (no psicodèlic) del tipus campestre, amb estovalles a quadres i piles de pernil cuit, croquetes i pastissos de formatge, per acabar cruspint-se als músics (i fans) en un indigne acte de golafreria total. De ídols a acòlits, o alguna cosa semblant.

Bon vent i barca nova, amics del sucre plàstic, fins la propera estada a l'Olimp...

... si es que hi ha propera.

Fi de curs

2011-06-14T19:24:00.007+02:00

"Dicen los entendidos en las reglas del bien contar cuentos que los encuentros decisivos, tal como sucede en la vida, deberán ir entremezclados y entrecruzarse con otros mil de poca o nula importancia, a fin de que el héroe de la historia no se vea transformado en un ser de excepción a quien todo le puede ocurrir en la vida, salvo vulgaridades. Y también dicen que es éste el proceso narrativo que mejor sirve al siempre deseado efecto de la verosimilitud, pues si el episodio imaginado y descrito no es ni podrá convertirse nunca en hecho, en dato de la realidad, y ocupar lugar en ella, al menos ha de procurarse que pueda parecerlo, no como en el relato presente, en el que de modo manifiesto se ha abusado de la confianza del lector, llevando a Jesús a Belén para, de buenas a primeras, darse de bruces, nada más llegar, con la mujer que hizo de partera en su nacimiento....".

Pels companys y professors de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona.

Jorge Ben: "Errare humanum est"

Perquè quedi clar que, en aixó de l'escriptura, ningú arriba ensenyat.

Salut companys!

¿És català - no és català?

2011-06-10T11:23:00.012+02:00

Deerhoof (1998-fins avui) Banda de San Francisco (EEUU). Estil: experimental.
Membres actuals: Satomi Matsuzaki (veu i guitarra), Greg Saunier (batería), John Dieterich (guitarra)

Darrer disc: "Deerhoof vs. Evil"

Primera cançó: Qui dorm, només somia

Son lleuger, Dràcula.
No vull dormir massa.
Nit, dia, tant se val.
Poc descans no està mal.

La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?

Son lleuger, Dràcula.
No vull dormir massa.

Dorment de son lleuger.
Dorment de son lleuger.
Dorment de son lleuger.

La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?
La vida dura poc.
És veritat?
No és veritat?

Te la cantes?
Te la cantes?
Te la cantes?

¡A cantar!

TimeOut enllaç

Javier Cercas - Anatomía de un Instante (2009)

2011-06-05T18:59:00.005+02:00

"La historia se repite. Marx observó que los grandes hechos y personajes aparecen en la historia dos veces: una como tragedia y la otra como farsa, igual que si en momentos de profundas transformaciones los hombres, atemorizados por la responsabilidad, convocaran a los espíritus del pasado, adoptaran sus nombres, sus ademanes y sus lemas para representar con ese disfraz prestigioso y ese lenguaje postizo una nueva escena histórica como si de una conjuración de los muertos se tratase. En el caso del 23 de febrero la intuición de Marx es válida aunque incompleta. La leyenda es parcialmente falsa: el general Pavía no irrumpió a caballo en el Congreso, lo hizo a pie y a sus órdenes un destacamento de la guardia civil desalojó a tiros a los parlamentarios de la primera república y precipitó un golpe de estado que la prensa conservadora llevaba meses propugnando Como remedio contra el desorden en el que se hallaba sumido el país..."

Mark Stewart & Maffia: "Jerusalem"

Charles Mingus - Déu va ser un boogie man

2011-05-27T21:37:00.041+02:00

Nogales, Arizona 22/04/1922
Cuernavaca, Morelos, México 5/01/1979

"Complicar les coses simples es un territori comú, que les coses complicades siguin senzilles, increïblement senzilles, això és creativitat".

Gunslinging bird:

"El bon jazz és quan el líder salta pel piano, agita els braços i crida. El jazz exemplar es quan el Tenor va i aixeca un peu enlaire. El gran jazz es quan algú estira durant 32 compassos una punyent nota i llavors cau de mans i de genolls derrotat. Un geni pur del jazz es manifesta quan ell i la resta de l'orquestra fugen per la sala mentre la secció de ritme fa ganyotes i balla amb els seus instruments"

Open letter to Duke:

Duke Ellington va descobrir-li una música que fugia dels murs de les esglésies, de la gresca dixie i les batusses de galls fanfarrons. Una música que deixava enrere el dia a dia per endinsar-se en l'aventura. De retruc, el vell Duc va aprendre del Charlie i les seves rotundes maneres el valor real del contrabaix. Que va passar de simple instrument d'acompanyament (juntament amb la bateria) a element de pes dins l'orquestra. Fins els nostres dies.

Freedom:

"Estic massa enfeinat tocant. Quan estic tocant no estic per fixar-me en qui m'escolta. Quan em posava a escoltar, escoltava orquestres simfòniques. Beethoven, Brahms, Bach, Stravinsky. Tu no escoltes un sol instrument. Tu escoltes música".

Solo dancer:

La seva sang era tan salvatge com carregà una pistola al cinyell. Una sang tèrbola, xinesa-sueca-anglesa-africana. De família racista, només podia sortir un baixista, per allò de tocar el que gairebé no sona. Charlie Mingus: gros, de dits immensos, de peculiar alçada, amb uns més que presumibles peus grans, amb un color de pell indefinit i uns cabells estarrufats, el cap en combustió permanent. Insatisfet. Violent. Un gall de brega. El més gros del galliner. Un guanyador.

l'endemà (2)

2011-05-25T08:48:00.003+02:00

l'endemà

2011-05-23T12:14:00.012+02:00

Potser la reacció ha arribat massa tard. Encara que tard no sigui el terme. D'acord. El paradigma de viure bé, d'anar tirant a empentes i rodolons, acceptant el dia a dia per arribar sa i estalvi a la següent jornada. Però sí. La reacció ha arribat tard. Per, suposo, aixecar-se, espolsar-se els genolls i tornar-hi. Perquè, per aquests triomfs inapel·lables, per aquestes majories absolutes, l'estratègia passa per pensar en l'endemà de la victòria, quan s'hagin restablert determinades coses i haguem tret tota la brossa al carrer, pintat la casa i espavilat l'ambient. Del 15 al 22 de maig han estat dies d'emoció que ens han deixat la marca del somni. A dia 23, les coses són on són, i on han de ser. Cadascú al seu lloc. Necessitàvem un mapa que aclarís quins eren o havien de ser els nostres propòsits. La victòria de la dreta (de la més civilitzada a la més troglodita) marca una frontera entre dues maneres de fer. De la tecnocràcia al benestar es dibuixa una escletxa que dia a dia s'ha anat fent més gran. Farcida d'excuses que van del "sempre s'han pagat comissions en qualsevol mena de negocis" al clàssic "si no li fots tu (al parent de torn), li fotrà un altre". O el millor de tots: "com són humans, són subornables". De totes formes, tampoc parlo de justícia social, ni del benestar, ni de corrupció o nepotisme. Parlo d'acció.
Parlo d'aquest abisme que ens va separant entre els qui vivim a terra i els qui ho veuen tota a la distància de núvol. Els opinadors separen Tahrir de Reikiavik com qui separa el gra de la palla. I parlen de dictadures i democràcies. Però surt Islàndia al debat i tothom calla. O com li van dir a un conegut des de TV3, per aquesta mena de silenci que acompanya a la revolta islandesa: "és que a informatius se'ls acumulen els assumptes i no els poden donar tots".

No és Tahrir, és Islàndia. Això és el que els espanta. El volcà...

Disculpeu per la intro del vídeo:
Inside Job (Oscar al millor documental 2011)
Recomanable per a tots els públics.

Charles Baudelaire - Abel i Cain - Les Flors del Mal

2011-05-19T22:26:00.007+02:00

Raça d'Abel, dorm, beu i menja;
Déu et somriu amb complaença

Raça de Caín, en el fangar
repta i mor miserablement

Raça d'Abel, ton sacrifici
afalaga el nas del Serafí!

Raça de Caín, el teu suplici
tindrà alguna vegada fi?

Raça d'Abel, mira el teu gra
i el bestiar, com van a més

Raça de Caín, la teva panxa,
de gana fa rau-rau com un gos vell

Raça d'Abel, esclafa bé el teu ventre
a dins la llar patriarcal

Raça de Caín, en el teu antre
tingues esgarrifances de xacal

Raça d'Abel, ama i procrea!
els teus diners també fan fills

Raça de Caín, cor tot encés
para atenció a anhels massa grans

Raça d'Abel, creixes, pastures,
com una xinxa en el fustam!

Raça de Caín, porta la teva
família acorralada pels camins.

Grateful Dead. Mountains of the moon

T'agraden els Mujeres?

2011-05-16T13:18:00.014+02:00

pregunta capciosa, doncs...
T'agraden o no t'agraden els Mujeres?

opció 1: The Beat

Podria ser que sí, que t'agradessin els Mujeres. Sense problemes, llavors...
El llest de torn dirà: Però es que sonen a garatge
I tu li diràs: Val! Alguna cosa més?

opció 2: Reyerta

Llavors el llest del barri hi torna: Sona molt americà!
I tu li dius: Això sí que és original.
Ell ja se sent l'amo de la pista i s'atreveix amb un: I és molt seixanta!
Evidentment que parla dels 60's.

Opció 3. L.A.

I ell que em pregunta: I dius que son de Barna?
i jo: No sé, no els conec, això diuen.
i ell, altre cop: Doncs no sonen gens malament
I tu: És que per ser de Barcelona han de sonar malament?
I ell: És que, ja saps, són aquestes coses de... --- Per fi s'ha quedat sense paraules ---

opció 4: Oh my

L'últim que sé del llest aquest és que prova de baixar-se'ls d'Internet però que, amb el nom aquest de "Mujeres", li surt de tot. Principalment, ranxeres. El tio desespera amb l'ànsia aquesta típica dels temps moderns de voler tenir-ho tot al moment. Jo ja li dic, que passi per caixa, que, a més de tenir-lo en format original, (CD o vinil) els farà un favor als músics. Diu que sí, que sí. Amb el cap. Com seguint el ritme de la cançó. Maleïts temps moderns

Gabriel Ferrater - Les dones i els dies

2011-05-13T20:23:00.006+02:00

La cara

Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable
(la serp
que una roda tonant
ha aixafat, i que fa
camí tota la nit:
corda de carn ferida,
lenta i difícil, entra
a morir dins l'aurora
d'un jardí reservat,
i el matí rosa i verd
es trasbalsa que exulti
un llarg grumoll de mosques
fèrvides)
Quin horror
ara s'ha introduït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem

Boris: Feedback nº 5

D'esquerra a dreta

2011-05-09T08:19:00.011+02:00

En aquesta dislèxia nostra d'anar per la vida

"From left to right" - Ivan Maximov

Quatre minuts en format Koniek és molt de temps.
Massa temps pel somni d'un gos d'estiu.
Massa temps Internet. De la pressa i l'intercanvi.
Temps obsessió.

Millor mirar d'esquerra a dreta
No sigui cas que ens atropellí
Un bit gegant carregat de primícies

Els SURFING SIRLES - Orgull de Senyora Onada

2011-05-05T12:44:00.014+02:00

L'idioma és un problema? Qui ho diu això? Des de quan? Llavors com és això d'escoltar Bob Dylan i, sense tenir ni fava d'anglès, atrevir-se amb el Blowing in the wind my friend. Com xampurrejar a Jacques Brel sense saber francès i nuar-te la llengua. No és pas l'idioma, no.

Han atropellat al gat

Es tracta de cridar. De fer-te passar per aquell noi que gairebé totes les mares voldrien com a fill. Tenir una óptima dentadura i tenir alguna cosa per dir. Si saps com dir-ho tens mig problema resolt. A pic i barrina, si us plau.

El ie-ie de l'alquimista

Saber suar tot aquest amor de mare que duus a dins. Mantenir el riure després de cada concert. Agafar correctement els dits a les teves primeres fans. Mirar-les als ulls i saber llegir-les el desig quan encara l'ombra no s'ha esvaït.

el trineu

Problemes d'idioma? Els qui en saben parlen d'estil. De la trempera justa i necessària, de si creus en el que fas o és que t'han enredat els amics. De si saps que això és el món de l'espectacle i que els sòmines no hi tenen res a pelar. Que has de dominar l'instrument i saber cap on vas. El que vols dir i com ho vols dir. A partir d'aquí....

A la fageda

Canta en arameu (marrameu) en urdu, en finlandès, en flamenc, en rus, en vietnamita, en cambodjà, en cantonès, en punjab, en filisteu, en quetxua i trobaràs què....

Afora fa molt fred i aquí dins s'està calent...
I tampoc fa falta que t'ho tatuis

Abril en el retrovisor

2011-05-01T18:59:00.013+02:00

Els surfings sirles: Escolti Senyora Onada:

Un abril de dispersions, sense gairebé aigua. De Sara Vaughan a Lee Hazlewood. Pero també de Mujeres, Surfing Sirles, Música Dispersa y Sisa. Un mes de morts vivents, acabats de rentar de fang i pols, per tornar a la vida. Un més de Joan Margarit amb aquells "les finestres de nit, amb la llum groga, són ulls voltats pel rímel de l'asfalt" que escribia del Besos, un abril per trencar a riure amb "El lamento de Portnoy" de Philip Roth, per entendre, vint-i-vuit anys més tard, el poder amnèsic del "Benzina" de Quim Monzó, fins i tot per demanar-li que es deixi estar de vanguardies i torni a casa. O que es reencarni en Julio Cortazar per crear una barreja infernal que ens lliuri d'aquesta mediocritat d'estrelles, polítics i futbolistes.
Mentrestant no és produeix el miracle...

Jaume Sisa: A Sota l'Alzina

Abril, un altre mes. Roses, llibres, pressupostos i retallades. Bufetades, poques. Pero un mes més d'aquest eixamplar-se les distàncies entre les seves i les nostres vides, fins l'espenyada general. Al fons de l'abisme, la sortida.

"A aquellos que buscan los lugares más elevados - murmuré - le son reveladas extrañas iluminaciones"
Flann O'Brien: "El tercer policia".

Julio Cortazar - Una de cronopio y Fama

2011-04-28T09:58:00.007+02:00

Conducta en los velorios

"No vamos por el anís, ni porque hay que ir. Ya se habrá sospechado: vamos porque no podemos soportar las formas más solapadas de la hipocresía. Mi prima segunda la mayor se encarga de cerciorarse de la índole del duelo, y si es de verdad, si se llora porque llorar es lo único que les queda a esos hombres y a esas mujeres entre el olor a nardos y a café, entonces nos quedamos en casa y los acompañamos desde lejos. A lo sumo mi madre va un rato y saluda en nombre de la familia; no nos gusta interponer insolentemente nuestra vida ajena a ese diálogo con la sombra. Pero si de la pausada investigación de mi prima surge la sospecha de que en un patio cubierto o en la sala se han armado los trípodes del camelo, entonces la familia se pone sus mejores trajes, espera a que el velorio esté a punto, y se va presentando poco a poco pero implacablemente...."

Llavors és preferible que la vetlla sigui sincera de debó, perquè, en cas contrari, Cortazar i la seva familia sencera de tiets i tietes, cosins, germans i pares, poden decidir que no ets digne del mort que estàs guardant. I pispar-te'l per enterrar-lo ells en nom teu. I millor que no t'enfrontis, perquè pots perdre fins la camisa. Tot és qüestió d'escollir entre un enterrament sincer amb les llàgrimes justes i un bon café, o despedir el mort abans del que normalment tocaria. Després de trobar-nos la vetlla convertida en una prova de resistència.

Departament of Eagles (Grizzly Bear) : In Ear Park

Diumenge de resurrecció - efecte mirall

2011-04-24T21:15:00.005+02:00

007 - 700

You only live twice (Sólo se vive dos veces)

Nancy Sinatra

VS

Coldplay

Nobody does it better (La espía que me amó)

Carly Simon

VS

Radiohead

We have all the time in the world (Al servicio secreto de su majestad)

Louis Amstrong

VS

My Bloody Valentine